Ja fa unes quantes setmanes que anem rebent missatges i dades que ens orienten a un inici de la tant desitjada recuperació econòmica.

També des del primer moment hem comentat que aquesta recuperació no està arribant a la gran majoria dels ciutadans i que això es nota i en realitat està ralentint la mateixa recuperació.

Però dels meus contactes amb diferents empresaris en les darreres setmanes, observo que ja estan fent un canvi en la seva actitud i que es comencen de plantejar altre cop què cal fer ara que sembla que comencem a sortir, de debò, de la trinxera.

Perquè la realitat és que les empreses han estat molts anys (sembla mentida però parlem d’anys) a la trinxera de la resistència a una caiguda brutal de la demanda, a la trinxera de aturar la pèrdua de mercat per la via de la baixada de preus i la conseqüent pèrdua de marge, a la trinxera de guanyar competitivitat per la  via de la reducció de preus, compensant-ho amb una reducció també de salaris i una adequació de mà d’obra a la reducció de la demanda...

I aquí, fa anys (repeteixo anys!), que hi hem perdut tots.

Els empresaris que han vist com han perdut volum i marge i, per tant, han vist com no han pogut generar els recursos imprescindibles per a mantenir l’empresa en nivells de actualització tècnica, per a actualitzar els equipaments productius, per a generar noves idees i nous productes i, també, imprescindibles per a incorporar als seus projectes col·laboradors ben preparats, amb experiència i amb ofici.

Però també hi han perdut els treballadors (que som majoria) que han vist com, en alguns cassos, força cassos, han perdut la feina (no oblidem que encara estem en uns nivells d’atur insuportables per a una societat moderna i socialment justa) i, en altres cassos, han temut (i encara no estan ben segurs del tot) per el manteniment del seu lloc de treball i han patit la pèrdua o bé de part de la seva retribució o bé de part de la seva capacitat adquisitiva.

I ara estem parlant de que comencem a sortir de la trinxera. I, al meu entendre, cal fer-ho bé, amb seny i amb sentit social, perquè la recuperació no serà de debò efectiva si no aconseguim que ens arribi a tots.

És per això que m’alegro tant quan molt empresaris em tornen a parlar que hem de redefinir la nova estratègia de després de la trinxera.

I tant que ho hem de fer ! I en sabem i ho farem!

Però ho hem de fer amb l’ànim obert a allò que volem que sigui la nostra empresa, conscients del mercat que volem atendre, redefinint la nostra oferta, la nostra resposta al mercat, les noves orientacions tecnològiques, la recuperació de la nostra capacitat financera, la recuperació del marge... i també, la recuperació de la confiança dels nostres col·laboradors i del seu nivell adquisitiu, que els permeti un progrés a mida del de l’empresa i a mida del que socialment ens mereixem, recuperant l’espiral beneficiosa del consum i de la confiança en que els esforços tenen premi.

Ara cal que tots fem una nova reflexió estratègica que defineixi les noves línies directives que volem emprendre per aprofitar bé les petites onades que es van produint i que reconstrueixin una estructura sòlida i moderna del que ha de ser la  nostra activitat econòmica de després de la trinxera i que aquesta activitat econòmica retorni la seguretat i el benestar a tots.

I aquesta reflexió estratègica l’han de fer les empreses, i tant!, però també cal que la facin les administracions públiques i, segurament, també el comú dels ciutadans.

I us donaré una pista: el detonant d’una reflexió estratègica és senzill: Què volem ser després de la trinxera ? què ens cal fer per assolir-ho ? Fem una llista de respostes  i triem.
Després ens caldrà la determinació de fer-ho possible. Però d’això ja en parlarem un altre dia.