Castellers
Diumenge passat va tenir lloc a Tarragona el concurs de castellers que va tornar a guanyar la colla de Vilafranca (i ja en van set vegades!).
Però no és ben bé sobre el concurs ni sobre la bona actuació de totes les colles que hi varen participar ni del fet que les tres primeres colles varen coronar un castell de déu que vull parlar avui, sinó de les reflexions que em va proposar el veure les colles en acció.
La primera, que tots els membres de les colles, al moment de començar a carregar un nou castell, tenien el propòsit al cap. Tots. I cap d’ells es dedicava a cap altre menester ni s’orientava en cap altre tasca.
Tot el grup orientat i treballant per a un mateix propòsit.
La segona, que tots i cadascun dels membres de la colla treballaven de valent des del seu lloc, i que tots sabien quan important era la feina que realitzaven des del seu lloc. Uns amb més visibilitat que altres, però tots protagonistes del castell que estaven intentant carregar.
La tercera, que no sempre es coronava amb èxit l’actuació i, tot i el desengany que mostraven, no es deixaven abatre pel desànim i ben aviat es preparaven per tornar-hi, amb noves forces i amb el propòsit altre vegada al cap.
La quarta, que assumien un risc, calculat si voleu, però un risc cert i que els feia conscients de la concentració i de l’esforç que hi tenien de posar. Un risc per a proposar un castell més difícil cada cop, més atrevit que els contrincants i més bell que mai per convèncer el jurat.
La cinquena, que era el més petit de tots (o la més petita) el que feia el cim i era aquest èxit del més petit, el gran èxit de tota la colla que es coronava de debò quan descarregaven el castell i es tornaven a trobar tots junts, aplegats a la base.
La sisena, que totes les colles s’havien preparat de valent i aportaven el millor que tenien, però apreciaven els valor s dels competidors. Tots volien guanyar, clar que sí, però tots eren conscients dels mèrits dels que els superaven i marxaven amb les idees ben clares del que els calia fer per a provar de ser els millors l’any vinent. Aprenien dels errors, reconeixien les pròpies mancances i valoraven els mèrits dels competidors, però per a millorar i per a superar-se cada dia.
La setena... i es que no pararia, perquè una actuació castellera és un curull d’exemples a seguir en tots els ordres i que es resumeixen en un concepte que tots ens hem posat als llavis ben sovint però que tots sabem quan difícil és d’assolir de debò: Treball en equip.
Però no és ben bé sobre el concurs ni sobre la bona actuació de totes les colles que hi varen participar ni del fet que les tres primeres colles varen coronar un castell de déu que vull parlar avui, sinó de les reflexions que em va proposar el veure les colles en acció.
La primera, que tots els membres de les colles, al moment de començar a carregar un nou castell, tenien el propòsit al cap. Tots. I cap d’ells es dedicava a cap altre menester ni s’orientava en cap altre tasca.
Tot el grup orientat i treballant per a un mateix propòsit.
La segona, que tots i cadascun dels membres de la colla treballaven de valent des del seu lloc, i que tots sabien quan important era la feina que realitzaven des del seu lloc. Uns amb més visibilitat que altres, però tots protagonistes del castell que estaven intentant carregar.
La tercera, que no sempre es coronava amb èxit l’actuació i, tot i el desengany que mostraven, no es deixaven abatre pel desànim i ben aviat es preparaven per tornar-hi, amb noves forces i amb el propòsit altre vegada al cap.
La quarta, que assumien un risc, calculat si voleu, però un risc cert i que els feia conscients de la concentració i de l’esforç que hi tenien de posar. Un risc per a proposar un castell més difícil cada cop, més atrevit que els contrincants i més bell que mai per convèncer el jurat.
La cinquena, que era el més petit de tots (o la més petita) el que feia el cim i era aquest èxit del més petit, el gran èxit de tota la colla que es coronava de debò quan descarregaven el castell i es tornaven a trobar tots junts, aplegats a la base.
La sisena, que totes les colles s’havien preparat de valent i aportaven el millor que tenien, però apreciaven els valor s dels competidors. Tots volien guanyar, clar que sí, però tots eren conscients dels mèrits dels que els superaven i marxaven amb les idees ben clares del que els calia fer per a provar de ser els millors l’any vinent. Aprenien dels errors, reconeixien les pròpies mancances i valoraven els mèrits dels competidors, però per a millorar i per a superar-se cada dia.
La setena... i es que no pararia, perquè una actuació castellera és un curull d’exemples a seguir en tots els ordres i que es resumeixen en un concepte que tots ens hem posat als llavis ben sovint però que tots sabem quan difícil és d’assolir de debò: Treball en equip.