Sóc de la opinió que, una gran majoria dels actuals ciutadans de Catalunya quan anàvem a l’escola, ens ensenyaven en castellà. El català tan sols era l’idioma familiar i el dels nostres jocs de carrer. Mig en broma, mig en serio, jo deia que érem “catalano-parlants” i “castellano-escrivents”. Amb el pas del temps, amb l’esforç propi i amb la col·laboració de molts, aquella situació s’ha anat superant i, en moltes ocasions ens ha correspost de descobrir, quan ja érem grans, allò que hauríem d’haver conegut quan érem vailets. Alguns, varem poder escoltar (i sentir) La Santa Espina, quan ja teníem una certa edat. O, no va ser, fins que érem grans que no varem saber que fou en Narcís Monturiol, i no l’Isaac Peral i Caballero, qui va inventar i va construir el primer submarí. Aquí podríem afegir una tirallonga d’anècdotes del mateix estil, però no ho farem. Queda clar que érem ignorants de la nostra pròpia història i de la nostra cultura. Això si, ens sabíem d’una tirada tots els reis gods.

Pels que ja tenim una edat ens és fàcil de recordar que anomenàvem “buzón” a això que ara en diem bústia. O els més atrevits recordaran que estàvem de “huelga” quan fèiem això que ara en diem vaga. Són moltes les coses que hem hagut d’anar polint, d’anar corregint i perquè no dir-ho, d’anar descobrint i aprenent.

Però els anys no passen en va i per sort o per desgràcia, les coses canvien. Afortunadament, sembla, que tot això forma part del passat i que aquests anacronismes ja estan superats. Ho sembla. Però, ... hi ha gent a la Celtiberia, a la “meseta” (els de sempre) que continuen obstinats en voler fer-nos tornar a aquells temps feliços (feliços, ho deu de ser per a ells). Sembla talment que haguem tornat aquells temps en que es va escriure el romanç que va ser l’origen del nostre Himne Nacional, Els Segadors. Mireu sinó que diu el romanç referint-se a les malvestats del representants del govern central:
En daven part al Virrei del mal que aquells soldats feien:
«Llicència els n’he donat jo, molta més se’n poden prendre...»

No obstant la realitat és tossuda, i els fets sembla que estan posant de manifest que aquesta vegada no els hi serà gens fàcil. El poble s’ha entestat, perdó, ens hem entestat, i sembla que malgrat els obstacles que ens hi posen, malgrat tot anem fent via. S’acosta el dia en que els ciutadans de Catalunya, catalans o no, serem preguntats que volem ser. Que volem fer. Cap a on volem anar. Això pot ser el dia 9 de novembre, o pot ser un altre dia qualsevol. Quan més aviat millor però, el dia no és important. L’endemà de la consulta començarà un llarg camí, una veritable travessia del desert, vers quin hagi estat l’objectiu definit per la resposta de la consulta. Serà llarg i no serà gens fàcil però, ho dubteu, està al nostre abast. Amb jo m’atreveixo a demanar als nostres dirigents (socials, polítics, etc. ...) que allò que facin, allò que ens proposin que fem, cal fer-ho dintre d’un ordre; sense trencar les regles del joc democràtic perquè la raó, quan se’n té, si se’n fa mal ús, es perd. Cal tenir-ho present ja que des de més enllà dels Pirineus estaran, i ja estan, molt atents a tot el que anem fent. De moment, jo per animar una mica el tema, m’atreveixo a proposar que, enguany, per la diada del Sant Crist de Balaguer, tot Catalunya hauria de fer festa grossa, i demanar-li el seu ajut, que prou ens farà falta. Per tots aquells que us pugui sorprendre la proposta sapigueu que el dia 9 de novembre de cada any és la diada del Sant Crist de Balaguer. Oi que ho enteneu?

Visca la terra!