Ja fa dies vaig llegir en la primera plana d’un important diari del nostre país, un titular que reflectia una pregunta retòrica del president del govern de l’estat, Mariano Rajoy, que es preguntava qui manava a Catalunya.

Ja en aquell moment em vaig quedar una mica parat pel que, al meu entendre, vol dir no entendre res per part de qui es fa aquesta pregunta, i més si és un president d’un govern europeu del segle XXI.

Avui, llegeixo també un titular del mateix diari en que es diu que el partit que governa a Catalunya (CIU), corregeix Forcadell i li recorda que convoca Mas.

I amb tot això, em sento una mica destarotat perquè jo ho tenia molt clar, i encara ho segueixo tenint molt clar.

Les regles són senzilles, el primer nivell el té el poble, es a dir, tots nosaltres i l’exercim quan votem una o altre opció política. I normalment ho fem (o ho hauríem de fer) perquè ens convencen les seves propostes i prioritats d’actuació. Això es complica una mica (i aquesta és la gràcia) quan de les nostres votacions no en resulten majories clares i cal que els partits busquin l’entesa entre ells trobant aquell punt mig que equilibra les diferents opcions i els diferents programes entre els elegits.

Però aquesta és la seva feina, primer de tot respondre amb equitat a la selecció que hem fet tots plegats en les votacions i després constituir un “executiu”, que per això es diu així, que porti a terme aquest equilibri entre les opcions guanyadores. I l’executiu dona ordres, que per això està, i cal ser respectuós amb aquestes ordres, però dona ordres per a portar a terme allò que hem triat entre tots en unes eleccions.

Per tant, no cal que provoquem res ni a ningú preguntant qui mana. Mana el poble. Curt i ras. Que no ho entenen ? que encara algú es pensa que el resultat d’unes eleccions dona el dret de cuixa per a res?
I es clar que al govern li toca dir el què, el qui, el com i el quan, però d’allò que li hem confiat en les eleccions i que a vegades coincidirà exactament amb el que pensen i a vegades no tant (per allò del acord i l’equilibri que dèiem i que esperem que sàpiguen fer).

A vegades, també, com que els mandats són llargs i les coses canvien amb una velocitat de vertigen, la gent (el poble) fa arribar expectatives i delits per altres camins (sempre que siguin ordenats i pacífics) i els governants cal que se’n facin ressò.

No es tan complicat. El poble diem com voldríem viure i els que ens governin cal que s’esmercin tan com puguin en fer-ho possible. No costa tan d’entendre.