La mestria personal
La mestria personal és la primera disciplina que proposa Peter Sengé (“La cinquena disciplina”) en la seva proposta de l’organització que aprèn que comentava la setmana passada.
Bàsicament es tracta d’aprendre a reconèixer les nostres veritables capacitats i les de la gent que ens envolta.
Gairebé res, però només si coneixem qui som realment, què volem de debò i què som veritablement capaços de fer estarem en condicions d’identificar-nos amb la visió de l’organització, proposar solucions creatives i acceptar el compromís de créixer dia a dia amb l’organització.
Es a dir, la mestria personal comporta:
· Una clarificació contínua d’allò que és verdaderament important per a nosaltres.
· Aprendre a veure la realitat (del que som i del que som capaços) amb la màxima claredat.
· El contrast entre la visió (el que desitgem) i la clara visió de la realitat (on estem realment, sense autoenganys) genera una tensió creativa que és la força que ens ha de permetre unir els dos punts de contrast.
D’acord amb això, l’aprenentatge (l’organització que aprèn) a què es refereix Sengé no vol dir adquirir més informació sinó expandir la nostra capacitat per a produir els resultats que desitgem, el que anomenem aprenentatge generatiu.
La gestió d’aquesta tensió creativa és el pilar bàsic del Domini Personal i la essència d’aquest és aprendre a generar i mantenir sostingudament la tensió creativa a les nostres vides.
Però cal distingir la tensió creativa de la tensió emocional. La primera és el resultat de les accions per assolir la visió. La segona és la que produeix l’angúnia del camí vers la visió mentre no l’assolim i que genera una pressió per a reduir l’ambició de la visió per alleugerir l’ansietat que comporten dues creences, que gairebé tots tenim arrelades, en la nostra impotència i en la indignitat.
En aquest punt, si la tensió emocional de la por al canvi i la desconfiança en nosaltres mateixos supera la tensió creativa per la il·lusió de la visió correm el perill de rebaixar les nostres expectatives, defraudant-nos a nosaltres mateixos i defraudant la nostra capacitat d’èxit i la de la nostra organització.
La mestria personal juga en aquest punt un paper decisiu. El reconeixement de les pròpies limitacions, l’acceptació de les limitacions i, també, de les capacitats dels altres, la tenacitat d’assolir l’objectiu de la visió ens han de permetre superar aquesta tensió emocional i no renunciar a una visió ambiciosa i il·lusionant que és la que ens farà diferents i millors i, per tant, competitius i exitosos.
Bàsicament es tracta d’aprendre a reconèixer les nostres veritables capacitats i les de la gent que ens envolta.
Gairebé res, però només si coneixem qui som realment, què volem de debò i què som veritablement capaços de fer estarem en condicions d’identificar-nos amb la visió de l’organització, proposar solucions creatives i acceptar el compromís de créixer dia a dia amb l’organització.
Es a dir, la mestria personal comporta:
· Una clarificació contínua d’allò que és verdaderament important per a nosaltres.
· Aprendre a veure la realitat (del que som i del que som capaços) amb la màxima claredat.
· El contrast entre la visió (el que desitgem) i la clara visió de la realitat (on estem realment, sense autoenganys) genera una tensió creativa que és la força que ens ha de permetre unir els dos punts de contrast.
D’acord amb això, l’aprenentatge (l’organització que aprèn) a què es refereix Sengé no vol dir adquirir més informació sinó expandir la nostra capacitat per a produir els resultats que desitgem, el que anomenem aprenentatge generatiu.
La gestió d’aquesta tensió creativa és el pilar bàsic del Domini Personal i la essència d’aquest és aprendre a generar i mantenir sostingudament la tensió creativa a les nostres vides.
Però cal distingir la tensió creativa de la tensió emocional. La primera és el resultat de les accions per assolir la visió. La segona és la que produeix l’angúnia del camí vers la visió mentre no l’assolim i que genera una pressió per a reduir l’ambició de la visió per alleugerir l’ansietat que comporten dues creences, que gairebé tots tenim arrelades, en la nostra impotència i en la indignitat.
En aquest punt, si la tensió emocional de la por al canvi i la desconfiança en nosaltres mateixos supera la tensió creativa per la il·lusió de la visió correm el perill de rebaixar les nostres expectatives, defraudant-nos a nosaltres mateixos i defraudant la nostra capacitat d’èxit i la de la nostra organització.
La mestria personal juga en aquest punt un paper decisiu. El reconeixement de les pròpies limitacions, l’acceptació de les limitacions i, també, de les capacitats dels altres, la tenacitat d’assolir l’objectiu de la visió ens han de permetre superar aquesta tensió emocional i no renunciar a una visió ambiciosa i il·lusionant que és la que ens farà diferents i millors i, per tant, competitius i exitosos.