Tossudament esperançats
Escric aquest article la vigília de Reis, amb la notícia recent de la darrera reunió entre Artur Mas i Oriol Jonqueras sense resultats concrets. Han passat gairebé dos mesos des de la gran manifestació popular de democràcia del dia 9 de novembre, i encara no hi ha data fixada per a les eleccions al Parlament ni això que n’hem dit “full de ruta”, el guió per al decisiu any 2015. Veient això, qualsevol anàlisi d’urgència fet en aquests moments ens portaria, d’entrada, al pessimisme. Aquests dies, tots els que d’una forma o altra ens hem implicat activament en el procés polític que viu Catalunya hem escoltat interrogants i dubtes, i nosaltres mateixos ens hem qüestionat si no estem, per primera vegada des de fa almenys quatre anys, perdent la iniciativa. Seguint les metàfores marineres del president Mas, ens preguntem si hem perdut el rumb, o qui porta realment el timó de la nau.
Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, deia en la recent Festa de les Lletres Catalanes –la Nit de Santa Llúcia– que “ens sentim perplexes, fins i tot preocupats”. Ella mateixa és plantejava si és possible que guardem al calaix tota la feina feta. Òmnium Cultural ha fet de motor d’aquest procés (la primera gran manifestació, la del 10 de juliol de 2010 a Barcelona, la va convocar l’entitat), ha estat al capdavant de tota la mobilització popular juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana i, en aquests moments, està fent tots els passos discrets que té al seu abast perquè els nostres representants polítics es posin d’acord. Algú ha definit el paper d’Òmnium com el del ‘superglue’, la cola resistent que ho enganxa tot.
En conseqüència amb aquest paper, “només podem imaginar que el que varem començar junts ho acabarem junts”, deia Muriel Casals en el mateix discurs. Correspon als polítics, elegits democràticament, decidir quina forma ha de prendre l’acord: la unitat és la paraula clau que tots hem repetit, la que es va cridar encara pocs dies abans del 9 de novembre a la plaça de Catalunya, quan semblava que la convocatòria de la consulta trontollava. Unitat que pot tenir diferents lectures i concrecions, però que ha de tenir una mateixa fita per a tots que és la independència, si el poble català l’aprova a les urnes. La independència “per dignitat, per radicalitat democràtica i per justícia social”, afirma la presidenta d’Òmnium.
Les entitats de la societat civil (Òmnium Cultural i l’Assembla Nacional Catalana) estem actuant aquests dies amb responsabilitat i discreció, i creiem que ha de ser així. El nostre objectiu no ha estat mai el de substituir els electes i posar-nos nosaltres a exercir com a tals. Hem fet la nostra feina, i la continuarem fent: sumar, unir voluntats, intentar que cap català no se senti exclòs del moment històric que estem vivint. I això, precisament, ens dóna la força moral per ser exigents amb els polítics. “Ara cal concloure aquesta etapa. I això és feina dels nostres representants”. Cal marcar el camí i recuperar la il·lusió, la iniciativa. El procés català és nou, no ha succeït igual en cap lloc del món, tot i que hi ha molts d’altres països que per diferents vies han assolit la independència. Estem fent història, potser fins i tot hem recorregut la part més difícil del camí, i les futures generacions no ens perdonarien (ni nosaltres ens ho podríem perdonar) que en aquest moment ens aturéssim.
El que està passant a Catalunya s’ha definit com “la revolució dels somriures”, una expressió que personalment trobo molt encertada. Els somriures que varem veure, per exemple, en tota la gent del Ripollès que el dia 9 de novembre van anar a votar. Els somriures de tots els que hem fet la Via Catalana i la V de les últimes diades. Els somriures del Concert per la Llibertat. En aquests dies d’incertesa, aixequem la vista i mirem endavant: el nostre repte és encomanar aquest somriure als que encara en tinguin dubtes, fer veure que una Catalunya independent, un Estat nou, pot millorar el benestar de tots els catalans, convertir-se en una peça important d’Europa i –per què no?– ser un bon veí d’Espanya. Aquest és el repte d’Òmnium Cultural per al 2015. Estem convençuts que els polítics faran possible que hi puguem treballar. Diu Muriel Casals: “No volem que torni a ser un somni, ara volem que es faci realitat”.
Estem esperançats, tossudament esperançats.
Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, deia en la recent Festa de les Lletres Catalanes –la Nit de Santa Llúcia– que “ens sentim perplexes, fins i tot preocupats”. Ella mateixa és plantejava si és possible que guardem al calaix tota la feina feta. Òmnium Cultural ha fet de motor d’aquest procés (la primera gran manifestació, la del 10 de juliol de 2010 a Barcelona, la va convocar l’entitat), ha estat al capdavant de tota la mobilització popular juntament amb l’Assemblea Nacional Catalana i, en aquests moments, està fent tots els passos discrets que té al seu abast perquè els nostres representants polítics es posin d’acord. Algú ha definit el paper d’Òmnium com el del ‘superglue’, la cola resistent que ho enganxa tot.
En conseqüència amb aquest paper, “només podem imaginar que el que varem començar junts ho acabarem junts”, deia Muriel Casals en el mateix discurs. Correspon als polítics, elegits democràticament, decidir quina forma ha de prendre l’acord: la unitat és la paraula clau que tots hem repetit, la que es va cridar encara pocs dies abans del 9 de novembre a la plaça de Catalunya, quan semblava que la convocatòria de la consulta trontollava. Unitat que pot tenir diferents lectures i concrecions, però que ha de tenir una mateixa fita per a tots que és la independència, si el poble català l’aprova a les urnes. La independència “per dignitat, per radicalitat democràtica i per justícia social”, afirma la presidenta d’Òmnium.
Les entitats de la societat civil (Òmnium Cultural i l’Assembla Nacional Catalana) estem actuant aquests dies amb responsabilitat i discreció, i creiem que ha de ser així. El nostre objectiu no ha estat mai el de substituir els electes i posar-nos nosaltres a exercir com a tals. Hem fet la nostra feina, i la continuarem fent: sumar, unir voluntats, intentar que cap català no se senti exclòs del moment històric que estem vivint. I això, precisament, ens dóna la força moral per ser exigents amb els polítics. “Ara cal concloure aquesta etapa. I això és feina dels nostres representants”. Cal marcar el camí i recuperar la il·lusió, la iniciativa. El procés català és nou, no ha succeït igual en cap lloc del món, tot i que hi ha molts d’altres països que per diferents vies han assolit la independència. Estem fent història, potser fins i tot hem recorregut la part més difícil del camí, i les futures generacions no ens perdonarien (ni nosaltres ens ho podríem perdonar) que en aquest moment ens aturéssim.
El que està passant a Catalunya s’ha definit com “la revolució dels somriures”, una expressió que personalment trobo molt encertada. Els somriures que varem veure, per exemple, en tota la gent del Ripollès que el dia 9 de novembre van anar a votar. Els somriures de tots els que hem fet la Via Catalana i la V de les últimes diades. Els somriures del Concert per la Llibertat. En aquests dies d’incertesa, aixequem la vista i mirem endavant: el nostre repte és encomanar aquest somriure als que encara en tinguin dubtes, fer veure que una Catalunya independent, un Estat nou, pot millorar el benestar de tots els catalans, convertir-se en una peça important d’Europa i –per què no?– ser un bon veí d’Espanya. Aquest és el repte d’Òmnium Cultural per al 2015. Estem convençuts que els polítics faran possible que hi puguem treballar. Diu Muriel Casals: “No volem que torni a ser un somni, ara volem que es faci realitat”.
Estem esperançats, tossudament esperançats.