Sobre el poder

Aquest any serà un any d’eleccions. I més d’una, això és clar.
D’entrada, les municipals al maig i, com a mínim a Catalunya, les autonòmiques al setembre, que han de ser plebiscitàries pel que fa a l’opció de futur que volem els catalans per al nostre país, però també, mica en mica, es van descabdellant altres possibilitats com pot ser a Andalusia, i esperem!, que tot just som a mitjans de gener !
I davant d’aquest fet de les eleccions, siguin quines siguin, em ve a la ment una editorial que vaig llegir a La Vanguardia, de la seva directora adjunta M. Dolores García i que feia una reflexió, al meu entendre encertada, sobre el poder.
Que els polítics volen el poder és clar i no s’entendria d’altre manera, pel sol fet de ser polítics. Un polític vol manar ( sinó, què carai hi fa a la política?), i per a manar s’ha de tenir el poder, poder per a governar.
I governar, sobretot en temps difícils, no és gens senzill. Tothom hi posa cullerada i governar és més que mai una tasca de equilibris. I, segurament, sort n’hi ha!
Però quan un polític enfronta la difícil tasca de governar ha de tenir clar per a què governa i em sembla encertada l’afirmació de la Sra. García que un polític rep, si guanya les eleccions, dos mandats, que es corresponen a dos compromisos que assumeix quan es presenta a unes eleccions: el primer es deriva del seu programa electoral i normalment concreta compromisos concrets i específics en algun aspecte d’interès per a la seva opció política i la seva ideologia en concret, l’altre és, sens dubte, el compromís de millorar les condicions de vida dels seus conciutadans.
A aquestes eleccions autonòmiques, plebiscitàries diguin el que diguin alguns, ens hi acostarem tots (i tant de bo siguem com més millor!) amb la voluntat de manifestar la nostra opció per al futur pel nostre país. També els que diuen que no són plebiscitàries i els que diuen que són un engany per als catalans, tots ens hi hem d’acostar amb la voluntat d’expressar la nostra postura personal sobre el futur que volem per Catalunya.
Quin futur volem com a país: estat propi o no.
I quin futur volem com a ciutadans: quina ha de ser la millor manera de millorar les condicions de vida dels catalans.
Seran unes eleccions clau, per tant, per a decidir si Catalunya ha de constituir-se en estat propi o no i, de fet, aquest serà el primer compromís que tindran els governants que resultin afavorits pels electors.
Però els governants que resultin d’aquestes eleccions no poden oblidar el segon mandat implícit que els compromet a millorar les condicions de vida dels catalans, i aquesta és i ha de ser una tasca (ingent sens dubte) que s’emprengui amb la màxima dedicació i esforç, revoltant si cal els principis establerts fins avui, redefinint els esquemes convencionals si convé, però amb una obsessió al cap:
Catalunya ha de ser el millor lloc per a viure-hi per a tots nosaltres. I quan diem tots, cal que siguem tots sense excepcions.
No complir aquests dos mandats que rebrà el govern que resulti de les properes eleccions del mes de setembre el faria indigne del poder que li atorgaríem.
D’entrada, les municipals al maig i, com a mínim a Catalunya, les autonòmiques al setembre, que han de ser plebiscitàries pel que fa a l’opció de futur que volem els catalans per al nostre país, però també, mica en mica, es van descabdellant altres possibilitats com pot ser a Andalusia, i esperem!, que tot just som a mitjans de gener !
I davant d’aquest fet de les eleccions, siguin quines siguin, em ve a la ment una editorial que vaig llegir a La Vanguardia, de la seva directora adjunta M. Dolores García i que feia una reflexió, al meu entendre encertada, sobre el poder.
Que els polítics volen el poder és clar i no s’entendria d’altre manera, pel sol fet de ser polítics. Un polític vol manar ( sinó, què carai hi fa a la política?), i per a manar s’ha de tenir el poder, poder per a governar.
I governar, sobretot en temps difícils, no és gens senzill. Tothom hi posa cullerada i governar és més que mai una tasca de equilibris. I, segurament, sort n’hi ha!
Però quan un polític enfronta la difícil tasca de governar ha de tenir clar per a què governa i em sembla encertada l’afirmació de la Sra. García que un polític rep, si guanya les eleccions, dos mandats, que es corresponen a dos compromisos que assumeix quan es presenta a unes eleccions: el primer es deriva del seu programa electoral i normalment concreta compromisos concrets i específics en algun aspecte d’interès per a la seva opció política i la seva ideologia en concret, l’altre és, sens dubte, el compromís de millorar les condicions de vida dels seus conciutadans.
A aquestes eleccions autonòmiques, plebiscitàries diguin el que diguin alguns, ens hi acostarem tots (i tant de bo siguem com més millor!) amb la voluntat de manifestar la nostra opció per al futur pel nostre país. També els que diuen que no són plebiscitàries i els que diuen que són un engany per als catalans, tots ens hi hem d’acostar amb la voluntat d’expressar la nostra postura personal sobre el futur que volem per Catalunya.
Quin futur volem com a país: estat propi o no.
I quin futur volem com a ciutadans: quina ha de ser la millor manera de millorar les condicions de vida dels catalans.
Seran unes eleccions clau, per tant, per a decidir si Catalunya ha de constituir-se en estat propi o no i, de fet, aquest serà el primer compromís que tindran els governants que resultin afavorits pels electors.
Però els governants que resultin d’aquestes eleccions no poden oblidar el segon mandat implícit que els compromet a millorar les condicions de vida dels catalans, i aquesta és i ha de ser una tasca (ingent sens dubte) que s’emprengui amb la màxima dedicació i esforç, revoltant si cal els principis establerts fins avui, redefinint els esquemes convencionals si convé, però amb una obsessió al cap:
Catalunya ha de ser el millor lloc per a viure-hi per a tots nosaltres. I quan diem tots, cal que siguem tots sense excepcions.
No complir aquests dos mandats que rebrà el govern que resulti de les properes eleccions del mes de setembre el faria indigne del poder que li atorgaríem.

