Ja fa un parell d’anys comentava la tècnica estratègica dels “oceans blaus” com a alternativa competitiva d’un projecte empresarial (actual o futur) que no plantejava la lluita sagnant (oceà vermell) per el mercat, normalment en base a una guerra de preus o de característiques comparatives, sinó bàsicament en un plantejament que procura la incorporació de nous valors i propostes diferenciades que eixamplin els límits de la demanda.

El Circ du Soleil ha estat durant més de 30 anys el millor exemple de l’aplicació d’aquesta teoria dels oceans blaus, amb una oferta més cara que els seus competidors (i força més cara!) però que presentava uns elements diferenciadors de l’oferta clàssica del circ que el feien cobejat per el públic d’arreu del mon.

Llegia l’altre dia que El Circ du Soleil està buscant un inversor per a superar els moments actuals de crisi financera que estan posant en perill la seva supervivència.

Que pot haver passat perquè arribin a una situació de perill amb una fórmula d’èxit a les mans ?

No estic tan a prop de la realitat del dia a dia del Circ du Soleil com per assegurar quines poden ésser les causes dels seus problemes però mirant només unes quants xifres em faig algunes reflexions que, si no són la veritable i única causa del que els hi ha passat, si que probablement han contribuït a aquesta situació compromesa que tenen avui.

Al 1984, quan el Circ du Soleil va començar  a Baie-Saint-Paul, prop del Quebec (Canadà) hi treballaven 74 persones.

Avui, 31 anys després, la companyia dona feina a prop de 3.000 persones de les que només 900 són artistes. Només a la seu central a Montreal hi treballen 1.600 persones

El creixement ha estat espectacular, però les necessitats financeres i els costos estructurals ja podem intuir que s’han elevat als núvols i qui sap si en aquest punt hi ha una bona part dels seus problemes.

Encara avui el Circ du Soleil té una proposta guanyadora i els seus espectacles atrauen a un públic molt nombrós, encara que potser no tant com en anys anteriors quan les coses ens anaven millor a tots i podíem pagar el que ja aleshores era un preu probablement exagerat per una oferta única.

Perquè la seva oferta és encara avui única però potser avui no estem tan disposats a pagar-ne qualsevol preu.

Qui sap si l’error del Circ du Soleil ha estat no valorar la capacitat de despesa d’un públic que necessiten que sigui molt nombrós per a fer front a les despeses estructurals del seu projecte i, per aquesta causa, han vist rebaixar els seus ingressos per espectacle (encara que tinguin un gran èxit artístic i mantinguin un esplèndid renom al mercat).

El coneixement del client i de les seves potencialitats financeres i econòmiques són un element clau per adequar el valor de la oferta a la seva capacitat d’atracció. Els clients no estan disposats o no es poden permetre, sempre, a pagar qualsevol preu per interessant i única que sigui la nostra proposta o bé els clients que s’ho poden permetre no són prou multitud per justificar qualsevol volum de costos.

Cap oceà blau és etern. Els productes i els serveis són copiables i el mercat no sempre està disposat a pagar qualsevol preu, per diferent i valorable que sigui la nostra proposta.

Hem de procurar submergir la nostra proposta a l’oceà blau, hem de procurar ser diferents als nostres competidors, però cal que siguem ben conscients del mercat a que l’orientem i de les capacitats d’aquest mercat per a pagar-ne el preu que necessitem per fer de la nostra proposta una proposta guanyadora.

Aquest equilibri entre els costos de la nostra proposta i la dimensió del mercat que puguem atraure és la clau de l’èxit. I hem de ser ben conscients, també, que l’entorn és canviant i ens cal estar ben atents a aquests canvis per anticipar-nos, adequar-nos-hi i mantenir, així, l’idil·li amb els nostres clients.