Gràfiques Pirene
“Pel que sembla ara ja és imminent, un dia d’aquests enderrocaran la casa. Vols agafar alguna cosa de la impremta, algun record?”
Vivíem en una casa vella al centre de Ripoll. Com gairebé totes les cases del casc antic del poble, era allargada i estretona. Aquesta característica li permetia comunicar el carrer de davant amb el de darrere, de manera que es convertia en un pas per alguns dels nostres visitants que volien acotar la distància entre ambdós carrers. Entraven per la botiga que donava al carrer Trinitat, creuaven la impremta en tota la seva llargària i sortien, pel pati, al carrer Pirineus. De fet els baixos de la casa feia anys que estaven expropiats per l’ajuntament amb l’objectiu de fer-hi un pas per als vianants. Vivíem amb la incertesa de no saber quan es duria a terme aquest projecte. La ironia del cas és que finalment aquest no ha estat el motiu que ha fet caure la casa: hi han trobat una antiga muralla amagada, silenciosa, durant anys sota terra.
Sempre he pensat que ha de ser fàcil dibuixar un projecte urbanístic sobre un plànol de paper. Aquesta casa ens fa nosa, doncs fora! Quina importància té conèixer la vida, les vides, que en ella s’hi couen. Només es tracta d’esborrar-la i ja està. Adéu casa, adéu vides que us haureu de retrobar en un altre context. Realment es pensen que l’entorn on has viscut la teva infantesa es pot esvair entre el fum d’una màquina esfondradora?
Als baixos de la casa hi havia la impremta, negoci familiar, on el pare hi passava la major part del dia. Lluitava per tirar endavant el seu somni i, malgrat les dificultats, no defallia perquè creia en la seva feina. Ara penso que aquesta és la diferència d’aquell que treballa per amor a l‘art o bé aquell que ho fa només per guanyar-se les garrofes. En el cas del pare art i diners no van anar mai de bracet. Però de la seva manera de fer i ser, jo me’n vaig endur enriquiment cultural i uns valors que, units als de la mare, em van ajudar a escollir el camí correcte en unes circumstàncies on hauria estat molt fàcil confondre’s de ruta.
Prim, consumint un cigarret rere l’altre, amb les mans brutes de tinta, ens sorprenia de tant en tant al pati amb una de les seves escenificacions còmiques. Tots els nens del carrer ens aplegàvem al pati de casa. Jocs, disfresses, música, ... i la xocolata desfeta de la mare. Ella apareixia com una llum entre la foscor de la impremta. Guapa, la pell blanca i fina, i una veu dolça i pausada que confortava en els moments d’angoixa. Res feia pensar que, en breu, la seva salut ens donaria un ensurt que trasbalsaria el curs de les nostres vides. El seu esperit de lluita però no va defallir ni en els moments més difícils, o almenys així m’ho va transmetre.
El meu germà Eudald i jo, ens barallàvem perquè havíem de compartir coses que altres nens tenien com a pròpies. Però a l’hora de plantar cara a les adversitats ens uníem perquè teníem clar que tots dos estàvem en el mateix vaixell i calia defensar-lo. De vegades ajudàvem als pares a la impremta, quan faltaven mans per acabar la feina. Recordo un dia que fèiem “alçada”: havíem d’agafar un full de cada pilotet, seguint l’ordre de les pàgines que formarien el llibre. De ben segur que més d’un lector va quedar sorprès al trobar-se amb dues pàgines idèntiques en el mateix llibre. Les nostres manetes no eren prou àgils per detectar l’error amb el tacte a l’agafar més d’un full.
La caseta d’en Capaç, gosset juganer, era al pati. Entrava i sortia de casa amb llibertat d’explorador inexpert. Gaudia, com jo, en les passejades que fèiem al migdia amb el pare. Ens endinsàvem al bosc i saltàvem els marges sense témer la caiguda, jo m’aferrava a la mà del pare i el seu caliu em donava seguretat per deixar-me anar al buit. Corríem, tots tres, alegres i lleugers com si ens empaités l’hora de fer-nos grans.
Que quin record em vull endur de la impremta? Ja fa temps que el duc amb mi aquest record. I per si en algun moment caic en l’oblit, obro un llibre i m’impregno de l’olor de tinta que durant tants anys em va acompanyar a Gràfiques Pirene. Oblidar els nostres orígens ens fa perdre la identitat, i jo no vull renunciar a l’essència d’aquella nena que va viure, amb les seves alegries i les seves tristors, al carrer Trinitat de Ripoll.
Vivíem en una casa vella al centre de Ripoll. Com gairebé totes les cases del casc antic del poble, era allargada i estretona. Aquesta característica li permetia comunicar el carrer de davant amb el de darrere, de manera que es convertia en un pas per alguns dels nostres visitants que volien acotar la distància entre ambdós carrers. Entraven per la botiga que donava al carrer Trinitat, creuaven la impremta en tota la seva llargària i sortien, pel pati, al carrer Pirineus. De fet els baixos de la casa feia anys que estaven expropiats per l’ajuntament amb l’objectiu de fer-hi un pas per als vianants. Vivíem amb la incertesa de no saber quan es duria a terme aquest projecte. La ironia del cas és que finalment aquest no ha estat el motiu que ha fet caure la casa: hi han trobat una antiga muralla amagada, silenciosa, durant anys sota terra.
Sempre he pensat que ha de ser fàcil dibuixar un projecte urbanístic sobre un plànol de paper. Aquesta casa ens fa nosa, doncs fora! Quina importància té conèixer la vida, les vides, que en ella s’hi couen. Només es tracta d’esborrar-la i ja està. Adéu casa, adéu vides que us haureu de retrobar en un altre context. Realment es pensen que l’entorn on has viscut la teva infantesa es pot esvair entre el fum d’una màquina esfondradora?
Als baixos de la casa hi havia la impremta, negoci familiar, on el pare hi passava la major part del dia. Lluitava per tirar endavant el seu somni i, malgrat les dificultats, no defallia perquè creia en la seva feina. Ara penso que aquesta és la diferència d’aquell que treballa per amor a l‘art o bé aquell que ho fa només per guanyar-se les garrofes. En el cas del pare art i diners no van anar mai de bracet. Però de la seva manera de fer i ser, jo me’n vaig endur enriquiment cultural i uns valors que, units als de la mare, em van ajudar a escollir el camí correcte en unes circumstàncies on hauria estat molt fàcil confondre’s de ruta.
Prim, consumint un cigarret rere l’altre, amb les mans brutes de tinta, ens sorprenia de tant en tant al pati amb una de les seves escenificacions còmiques. Tots els nens del carrer ens aplegàvem al pati de casa. Jocs, disfresses, música, ... i la xocolata desfeta de la mare. Ella apareixia com una llum entre la foscor de la impremta. Guapa, la pell blanca i fina, i una veu dolça i pausada que confortava en els moments d’angoixa. Res feia pensar que, en breu, la seva salut ens donaria un ensurt que trasbalsaria el curs de les nostres vides. El seu esperit de lluita però no va defallir ni en els moments més difícils, o almenys així m’ho va transmetre.
El meu germà Eudald i jo, ens barallàvem perquè havíem de compartir coses que altres nens tenien com a pròpies. Però a l’hora de plantar cara a les adversitats ens uníem perquè teníem clar que tots dos estàvem en el mateix vaixell i calia defensar-lo. De vegades ajudàvem als pares a la impremta, quan faltaven mans per acabar la feina. Recordo un dia que fèiem “alçada”: havíem d’agafar un full de cada pilotet, seguint l’ordre de les pàgines que formarien el llibre. De ben segur que més d’un lector va quedar sorprès al trobar-se amb dues pàgines idèntiques en el mateix llibre. Les nostres manetes no eren prou àgils per detectar l’error amb el tacte a l’agafar més d’un full.
La caseta d’en Capaç, gosset juganer, era al pati. Entrava i sortia de casa amb llibertat d’explorador inexpert. Gaudia, com jo, en les passejades que fèiem al migdia amb el pare. Ens endinsàvem al bosc i saltàvem els marges sense témer la caiguda, jo m’aferrava a la mà del pare i el seu caliu em donava seguretat per deixar-me anar al buit. Corríem, tots tres, alegres i lleugers com si ens empaités l’hora de fer-nos grans.
Que quin record em vull endur de la impremta? Ja fa temps que el duc amb mi aquest record. I per si en algun moment caic en l’oblit, obro un llibre i m’impregno de l’olor de tinta que durant tants anys em va acompanyar a Gràfiques Pirene. Oblidar els nostres orígens ens fa perdre la identitat, i jo no vull renunciar a l’essència d’aquella nena que va viure, amb les seves alegries i les seves tristors, al carrer Trinitat de Ripoll.