Emocionalment superat
Només una setmana després que parlés de l’artivisme social i del bon rotllo que pot arribar a transmetre i que aquest bon rotllo ens convé i ens fa bé, em desborden dues notícies que superen la meva capacitat emocional i em deixen fora de joc, es a dir, sense saber ben bé què dir.
I cap de les dues notícies que m’han trasbalsat és la descoberta de la ignomínia del ex-ministre d’economia i ex-vicepresident del govern central, que déu n’hi dó.
No, no. Res d’això. I em costa reconèixer que una notícia com aquesta ja no em trasbalsa. Vés per on ! Que es posi en evidència que qui havia dirigit les més altes instàncies econòmiques de l’estat ha evadit (presumptament) impostos a l’engrós, ja no em fa ni fred ni calor. M’indigna, només faltaria, però només poc assistir impassible a una desfilada de declaracions i d’explicacions com ja ha passat en altres circumstàncies semblants, però no em trasbalsa. I, per acabar-ho d’adobar, penso que segurament no passarà gaire res, i qui dia passa any empeny...
El que sí m’ha trasbalsat, i de debò, és la notícia de la mort d’un professor d’institut de secundària, apunyalat per un alumne de 13 anys. Esgarrifós!
I la mort de més de 900 persones (i en portem quantes?) per l’esfondrament de la patera que els portava camí del primer mon. Frapant!
Tots dos successos, tot i ser ben diferents, em posen davant d’una realitat que no voldria haver de reconèixer com a part de la meva realitat quotidiana, però és així i és per això que començava aquestes ratlles manifestant-me emocionalment superat.
Agafem-s’ho com vulguem però el cas és que a la nostra societat, de fet al nostre veïnatge, hi caben nens de tretze anys que poden arribar a matar al seu professor o a un seu company o qui sap a qui. I no em sento gens capaç de fer-lo culpable més enllà del que definiran aquells que en tenen la responsabilitat (que no els hi envejo gens).
Però hem de fer quelcom ben radical per poder-nos convèncer a nosaltres mateixos, i ben sincerament, que un fet com aquest no pot cabre al cap de ningú (i menys al d’un nen de tretze anys). Posem-hi fil a l’agulla i tan de bo que només sigui una anomalia social isolada i irrepetible però revisem-ho bé perquè si no és així, no tenim temps per perdre.
I què voleu que us digui de la mort de gairebé tots els viatgers d’una altre patera a les envistes d’Itàlia. Em sento fatal però també em sento impotent i emocionalment superat. Les nostres autoritats, estatals i europees, m’haurien d’ajudar a retrobar l’equilibri emocional treballant de debò per evitar-ne la repetició.
I cap de les dues notícies que m’han trasbalsat és la descoberta de la ignomínia del ex-ministre d’economia i ex-vicepresident del govern central, que déu n’hi dó.
No, no. Res d’això. I em costa reconèixer que una notícia com aquesta ja no em trasbalsa. Vés per on ! Que es posi en evidència que qui havia dirigit les més altes instàncies econòmiques de l’estat ha evadit (presumptament) impostos a l’engrós, ja no em fa ni fred ni calor. M’indigna, només faltaria, però només poc assistir impassible a una desfilada de declaracions i d’explicacions com ja ha passat en altres circumstàncies semblants, però no em trasbalsa. I, per acabar-ho d’adobar, penso que segurament no passarà gaire res, i qui dia passa any empeny...
El que sí m’ha trasbalsat, i de debò, és la notícia de la mort d’un professor d’institut de secundària, apunyalat per un alumne de 13 anys. Esgarrifós!
I la mort de més de 900 persones (i en portem quantes?) per l’esfondrament de la patera que els portava camí del primer mon. Frapant!
Tots dos successos, tot i ser ben diferents, em posen davant d’una realitat que no voldria haver de reconèixer com a part de la meva realitat quotidiana, però és així i és per això que començava aquestes ratlles manifestant-me emocionalment superat.
Agafem-s’ho com vulguem però el cas és que a la nostra societat, de fet al nostre veïnatge, hi caben nens de tretze anys que poden arribar a matar al seu professor o a un seu company o qui sap a qui. I no em sento gens capaç de fer-lo culpable més enllà del que definiran aquells que en tenen la responsabilitat (que no els hi envejo gens).
Però hem de fer quelcom ben radical per poder-nos convèncer a nosaltres mateixos, i ben sincerament, que un fet com aquest no pot cabre al cap de ningú (i menys al d’un nen de tretze anys). Posem-hi fil a l’agulla i tan de bo que només sigui una anomalia social isolada i irrepetible però revisem-ho bé perquè si no és així, no tenim temps per perdre.
I què voleu que us digui de la mort de gairebé tots els viatgers d’una altre patera a les envistes d’Itàlia. Em sento fatal però també em sento impotent i emocionalment superat. Les nostres autoritats, estatals i europees, m’haurien d’ajudar a retrobar l’equilibri emocional treballant de debò per evitar-ne la repetició.