Fa 25 anys que vaig començar a exercir com a militant de base a ERC Ripoll i Ripollès. En el decurs del temps he ocupat diversos càrrecs orgànics dins del partit. Entenc que no cal fer una cronologia, estendre’m en consideracions i encara menys explicar amb detall el munt d’emocions que he vist i viscut. Però si que vull raonar el perquè entenc he arribat al final del cicle. Crec just recordar que a ERC Ripollès en un principi érem molt poquets, que ens vam passar sap els anys amb només 4 regidors: 2 a Gombrèn, 1 a Campdevànol i 1 a Ripoll. Cal tenir present que aleshores érem considerats uns eixelebrats, se’ns menystenia per creure i apostar per l’independentisme. Com han canviat les coses, oi? Amb molta feina aplegant voluntats de més gent, vam endegar l’època de creixement sostingut que ens va portar al zenit fins al punt d’arribar a ser el primer partit a la comarca, ja que cal recordar que gent d’ERC van ser alcaldes de Ripoll, Sant Joan, Ribes de Freser, Gombrèn, Vallfogona, Pardines i les Llosses. Fins i tot governàrem el Consell Comarcal.

Tanmateix vaig creure aleshores -i continuo entenent ara- que la progressió d’Esquerra a l’escala del país va estroncar-se amb la formació del segon tripartit. No per haver fet president a Montilla sinó per fer-nos l’orni mentre el PSC sacrificava Catalunya a millor glòria i servei del PSOE. En aquells anys infausts, vaig ésser testimoni de primera mà de com es malmetia tota una generació de joves, que amb tota la raó del món, no volgueren col·laborar amb aital indignitat. Aleshores, conscient del mal immens que la direcció d’ERC estava fent al país i al partit, vaig passar a la reserva (gens activa) de cap manera vaig voler ser còmplice del que amb totes les probabilitats veia com la immolació d’Esquerra.

L’ensulsiada nacional local i comarcal que va patir ERC era del tot previsible. Però va arribar la nova direcció encapçalada per l’Oriol Junqueres i vaig recuperar la fe en el projecte. Vaig oferir-me per tornar a treballar pel partit, concretament amb la secció local de Ripoll, posant només una única condició: que hi hagués renovació en la candidatura, que la Teresa Jordà (que acabava de perdre l’alcaldia) no tornés a ser el cap de llista a Ripoll. Creia, llavors, i crec ara, que el seu cicle com a cap de la política local (com temps abans el meu com a president comarcal) havien conclòs.

Se’m va acceptar la condició i -amb més o menys encert- aquests anys he estat treballant lleialment per Ripoll i pel partit. Tanmateix els companys van ser testimonis que tothora vaig estar molt crític amb la desmanegada oposició que s’estava fent a un govern de CiU, voluntariós però d’allò més gris i mancat d’idees, massa “amic” dels seus. Però, ingenu de mi, encara creia que a Ripoll estàvem treballant per bastir una alternativa que passava, de totes totes, per rejovenir el grup. Un projecte en què els veterans cediríem el pas a gent jove amb noves idees i renovada empenta. He de dir que durant molt de temps la voluntat compartida en el grup era que fos la Nancy Rovira qui encapçalés un projecte renovat.

Farà cosa d’un any, vam fer un conclave d’un cap de setmana en el decurs del qual la majoria dels presents van optar perquè fos la Teresa qui tornés a encapçalar el projecte. Vaig acceptar-ho, gens engrescat, però encara creient en el compromís de treballar de valent en el que quedava de legislatura per redreçar una manera de fer oposició que entenia estava essent d’allò més inoperant.

Dissortadament en el decurs dels mesos immediats gairebé res de la feina compromesa es va concretar, de manera que en un moment determinat vaig mostrar la meva absoluta discrepància amb el seguici d’incompliments. Aleshores la Nancy Rovira va oferir-se per rescatar el projecte inicial demanant fer primàries. I jo li vaig fer costat.

No puc saber (de fet mai ho sabrem) com haurien anat les eleccions si la Nancy hagués guanyat aquell debat. Però és obvi que era la regidora que més havia pencat en tota la legislatura (només cal repassar les actes dels plens de l’ajuntament) A part em constava que havia compromès gent nova i, cosa que considerava molt important, la sabia lliure dels lligams amb el passat que constrenyien la feina d’ERC. Les seqüeles provinents del fet d’haver governat els vuit anys anteriors, ningú pot dubtar que ha estat un feixuc llast en la tasca de fer oposició.

Tanmateix la voluntat democràtica dels companys va ser molt clara: per una aclaparadora majoria es va considerar que la Teresa era la millor opció. Tocava doncs respectar una aposta que, com s’ha vist, era poc encertada. Ni engrescadora pels votants. En la reunió immediata que vam tenir després d’haver-se fet les primàries, vaig manifestar als companys (Teresa inclosa) que jo en aquell marc no em veia capaç de continuar treballant per fer un projecte creïble. Que anàvem dreters a la desfeta, tant pel lideratge com per l’equip amb què aquest s’acompanyava, la qual cosa em feia entendre que els quatre anys immediats serien perduts. És més, creia llavors -i crec ara- que anàvem dreters cap a la dinàmica negativa que, per exemple de proximitat, ha patit el PSC a Ripoll o CiU a Sant Joan i Camprodon. Ras i curt entenia que anàvem dreters devers la inòpia política. I que, era un fet obvi, altres formacions ocuparien l’espai que a tots plegats tant esforç i sacrifici ens havia costat guanyar. Tanmateix tant la Nancy, presidenta de la secció local, com jo, tresorer, ens vam comportar de manera lleial en el decurs de tota la campanya electoral. Lleialtat que, tot s’ha de dir, no va estar corresposta.

Acabo. Escrivia Salvador Espriu “a vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”. No crec que sigui demanar massa esperar que s’entengui la metàfora. Certament voldria equivocar-me, però repeteixo em temo que a hores d’ara el grup d’ERC a Ripoll no està en bones condicions per redreçar el camí. Escric això amb indubtable tristesa, ja que veig a venir que el magre paper que li tocarà fer a Esquerra en el decurs aquests anys immediats, comporta que aquest “històric” militant, aquesta “vella glòria” del partit, ja no tornarà a tenir oportunitat de fer política de partit activa. Malgrat aquesta desesperança, vull fer saber que Ripoll i el país, poden disposar d’aquesta humil persona que sempre s’ha considerat -i que ha actuat seguint aquesta norma suprema- patriota per damunt d’home de partit.