Tots ens hem commogut aquests darrers dies amb les imatges i els articles que s’han publicat a la premsa sobre els refugiats sirians.

Famílies senceres, infants aterrits, pares expectants i implorant, fent cua per entrar a Grècia o Macedònia i, d’allà a Alemanya o a qualsevol altre país de la Unió Europea, provant de superar una policia que no sap ben bé com atendre’ls ni a on adreçar-los. I, un cop superada aquesta primera barrera, continuar amb un únic objectiu d’avançar per allunyar-se de l’horror i la desolació. Ja es preocuparan després de com refaran la seva vida. Una vida que, ara com ara, només lluiten per a preservar.

Milers de persones escapant d’una guerra que no és seva ni saben ben bé perquè s’hi han trobat al mig.

Milers de persones que ho han perdut tot i que escapen del seu país fugint de la mort i de la barbàrie, buscant una terra d’acolliment; si la trobaran ..., com la trobaran..., i de quina manera podran intentar refer les seves vides.

Entenc prou bé el desconcert dels països que reben aquests milers i milers de refugiats cada dia, i la desorientació dels que els han d’acollir, però no puc ni vull entendre que aquesta manca de previsió sigui argument per a no atendre aquestes persones amb un mínim de dignitat.

Al nostre país tenim ben recents records d’un exili cruel i dolorós per a no pocs dels nostres conciutadans, escapant d’una guerra fratricida que sabien que els condemnava a morir. És això mateix el que els espera a aquesta pobra gent? O potser encara pitjor?

Jo no tinc la clau de volta d’aquesta situació, i se’m fa difícil proposar una via de solució a aquest enorme problema que suposen tots aquests refugiats, però tinc molt clar el que he de demanar als nostres dirigents (nacionals, estatals i europeus) que no facin: no podem desatendre aquesta gent. Segur que no són els millors temps ni tenim els recursos adients, però en la mesura que ens toqui, no podem no acollir amb un mínim de dignitat a  aquesta gent.

En general, els dirigents polítics s’esforcen a fer-nos palès què és allò que volen fer i com ho pensen portar a terme. Davant de fets com aquests i d’altres que poden produir-se en el futur, jo ja començo a reclamar que també vagin fent la llista de quines actuacions no faran, quines decisions no prendran i quines línies vermelles no traspassaran.

Saber què és el que no faran mai és, per a mi, tant o més important que saber què faran o provaran de fer.