De tornada a l’escola
Aquesta setmana han començat els mestres, aviat els alumnes. Un any més, un curs més. Aniria bé que tots plegats ens demanéssim, quins són els objectius dels centres educatius? Què fan els nostres fills a les escoles, als instituts? Què aprenen i sobretot com aprenen?
Fa temps que m’ho demano i m’angoixo. Les noves lleis que s’han anat succeint no trenquen l’immobilisme conservador d’una manera d’ensenyar. La classe magistral és el que prima, amb uns alumnes que haurien d’escoltar sense molestar. D’aquesta manera anem acabant els temes i a la sala de professors comentem ben satisfets que anem avançant currículum. I, n’estem segurs que els nostres alumnes han entès allò que hem explicat? N’estem segurs que els nostres alumnes entenen allò que llegeixen? N’estem segurs que els nostres alumnes gaudeixen dels seus aprenentatges? Els hem demanat mai què voldrien aprendre? Què els interessa? I, sobretot, com podríem aprendre plegats, mestres i alumnes? Potser dins del mateix sistema no interessa aquesta llibertat de decisions. Amb tot això no vull pas dir que no hi hagi professionals de l’ensenyament que no treballin d’una forma integradora, cooperativa, crítica, portant la vida a l’escola. Hi ha mestres i professors excel·lents. Però una flor no fa primavera i no hi ha unes polítiques de treball innovadores que abastin d’una manera global l’ensenyament, al contrari: anem fent passos enrere. Davant de la LOMCE res a fer: es pretén augmentar la productivitat acadèmica en base a revàlides, itineraris, currículums centralitzats i pressió pels resultats.
Una vegada, un alumne, amb 9 anys, va dir que no es conformava davant d’un mestre que no donava opció a la interacció entre docent i alumnes. Li va dir que si entre tots discutissin les respostes de les preguntes, aprendrien més coses. Gran lliçó pedagògica.
Seria bo que mestres i alumnes entressin a l’aula amb els ulls plens de curiositat perquè la nostra feina és aprendre a descobrir plegats nous coneixements, tot nodrint-nos dels nostres coneixements previs condicionats pel nostre entorn familiar, la llengua que parlem, el país de procedència, les nostres afeccions. Tot és bo per enriquir-nos i respectar-nos. No podem deixar de banda la gran importància de la cohesió social davant d’una societat tan globalitzada.
Estic totalment d’acord amb Xavier Martínez-Celorrio quan diu que “les xarxes col·laboratives, els codis oberts i la importància de l’aprenentatge informal són tres tendències nutrients de la societat del coneixement i de les ciutats creatives.” Davant d’aquest panorama apareix el projecte “Horitzó 2020” portat a terme pels Jesuïtes. Trencant la rigidesa de la LOMCE deixaran de banda exàmens, assignatures i horaris. Els espais seran amplíssims, es barrejaran nivells i hi haurà més d’un professor a l’aula. Aquest projecte ja es va iniciar al curs 2012-2013 tot fent un procés participatiu d’alumnes, pares, professos i assessors.
Haurem d’estar amatents.
Fa temps que m’ho demano i m’angoixo. Les noves lleis que s’han anat succeint no trenquen l’immobilisme conservador d’una manera d’ensenyar. La classe magistral és el que prima, amb uns alumnes que haurien d’escoltar sense molestar. D’aquesta manera anem acabant els temes i a la sala de professors comentem ben satisfets que anem avançant currículum. I, n’estem segurs que els nostres alumnes han entès allò que hem explicat? N’estem segurs que els nostres alumnes entenen allò que llegeixen? N’estem segurs que els nostres alumnes gaudeixen dels seus aprenentatges? Els hem demanat mai què voldrien aprendre? Què els interessa? I, sobretot, com podríem aprendre plegats, mestres i alumnes? Potser dins del mateix sistema no interessa aquesta llibertat de decisions. Amb tot això no vull pas dir que no hi hagi professionals de l’ensenyament que no treballin d’una forma integradora, cooperativa, crítica, portant la vida a l’escola. Hi ha mestres i professors excel·lents. Però una flor no fa primavera i no hi ha unes polítiques de treball innovadores que abastin d’una manera global l’ensenyament, al contrari: anem fent passos enrere. Davant de la LOMCE res a fer: es pretén augmentar la productivitat acadèmica en base a revàlides, itineraris, currículums centralitzats i pressió pels resultats.
Una vegada, un alumne, amb 9 anys, va dir que no es conformava davant d’un mestre que no donava opció a la interacció entre docent i alumnes. Li va dir que si entre tots discutissin les respostes de les preguntes, aprendrien més coses. Gran lliçó pedagògica.
Seria bo que mestres i alumnes entressin a l’aula amb els ulls plens de curiositat perquè la nostra feina és aprendre a descobrir plegats nous coneixements, tot nodrint-nos dels nostres coneixements previs condicionats pel nostre entorn familiar, la llengua que parlem, el país de procedència, les nostres afeccions. Tot és bo per enriquir-nos i respectar-nos. No podem deixar de banda la gran importància de la cohesió social davant d’una societat tan globalitzada.
Estic totalment d’acord amb Xavier Martínez-Celorrio quan diu que “les xarxes col·laboratives, els codis oberts i la importància de l’aprenentatge informal són tres tendències nutrients de la societat del coneixement i de les ciutats creatives.” Davant d’aquest panorama apareix el projecte “Horitzó 2020” portat a terme pels Jesuïtes. Trencant la rigidesa de la LOMCE deixaran de banda exàmens, assignatures i horaris. Els espais seran amplíssims, es barrejaran nivells i hi haurà més d’un professor a l’aula. Aquest projecte ja es va iniciar al curs 2012-2013 tot fent un procés participatiu d’alumnes, pares, professos i assessors.
Haurem d’estar amatents.