No hi comptàvem, és veritat. Tots crèiem que la mobilització de l’any passat, la gran V que vàrem dibuixar entre la Diagonal i la Gran Via de Barcelona era la darrera demostració de força per l’11 de Setembre. Ens va agafar a contrapèl haver de pensar en una altra Diada multitudinària, en la necessitat de tornar al carrer.  Potser fins i tot ens fa mandra d’anar-hi… hi ha tres dies de festa i, al capdavall, ja votarem el dia 27 que és el que compta, no?

Però no. Hem de tornar-hi, encara una vegada més. Ens van posar totes les traves perquè la consulta del 9N no fos un referéndum de debò, un referéndum vinculant. I ara farem unes eleccions per demostrar que donem suport als partits que volen seguir el camí de la independència. Entremig, s’hi escau aquest 11 de setembre en què alguns esperen que ja ens haguem desmobilitzat i que preferim quedar-nos al sofà de casa per poder dir que les ganes de llibertat de Catalunya s’han desinflat. Però no será així, els desmentirem perquè aquest és un país de tossuts (altrament no s’explicaria com ha sobreviscut sense tenir un Estat propi). I aquesta vegada ho farem amb un altre gest simbòlic d’aquests que tan bé sabem fer tots plegats: omplir la Meridiana. La Meridiana és una altra de les grans avingudes de Barcelona, que pren la seva forma actual a partir de mitjans del segle passat i ens recorda que la Catalunya d’avui s’ha construït gràcies a l’esforç col·lectiu de gent vinguda de moltes procedències. Des del Ripollès, l’avinguda Meridiana ha estat sempre la nostra porta d’entrada a Barcelona, i sovint ho és encara. Hem vist com, de mica en mica, aquell grandiós carrer inhòspit, una mena d’autopista entre edificis alts, esdevenia més amable. Amb voreres més amples, amb espais verds propers, amb més serveis. I en aquesta Diada volem dir ben alt que som capaços de fer això amb el país, el mateix que amb la Meridiana: millorar-lo en tots els sentits, fer-lo més acollidor i agradable per a tots aquells que hi vivim.

Per això ens disposem a omplir la Meridiana assenyalant la Via Lliure cap a la República Catalana, i explicant a tot el món amb símbols dels 10 colors que es veuran des del cel com volem aquest país: Via Lliure a la Democràcia, al Món, a la Innovació, a la Sostenibilitat, a la Solidaritat, a la Justícia Social, a la Diversitat, a la Cultura i l’Educació, a la Igualtat i a l’Equilibri Territorial. La independència no és un objectiu en ell mateix, no és una paraula buida. És l’única forma que tenim per poder construir una Catalunya millor i més justa. Cadascú de nosaltres pot trobar centenars de greuges amb l’Estat espanyol que justifiquen que ens aixequem del sofà i anem a Barcelona aquest divendres, però els millors motius per ser a la Via Lliure són en el futur, en l’esperança del demà. I no són un simple desig: hi ha un programa, unes directrius, uns arguments, un full de ruta. Són aquests 10 pilars sobre els quals podem aixecar un Estat que s’incorpori amb dignitat a Europa i en bona relació amb els nostres veïns.

Tenim a la vista les eleccions més importants de la història de Catalunya. Però el camí cap a les urnes del 27 de setembre passa per aquesta Diada, per una altra demostració d’unitat. Com deia Òmnium Cutural en la Declaració de Santa Coloma de Gramenet, aprovada ara fa tres anys, “aquest darrer tram del camí que ens falta per assolir la plenitud nacional de Catalunya l’hem de fer plegats”. Posem-nos el somriure a la cara, perquè aquesta és la Revolució dels Somriures, i sortim de casa, omplim la Meridiana. I amb el mateix somriure, busquem l’endemà al nostre entorn aquelles persones que encara no estiguin convençudes que la independència és el futur del país, i convencem-les amb arguments sòlids perquè el dia 27 facin –ara sí– el pas definitiu.

Persistirem. Ens veiem divendres als trams 46 i 47, els del Ripollès, de la Via Lliure.