Qui ens havia de dir que estaríem a les portes d’un dia tan esperat? Hem aguantat i aguantat, fins al punt de deixar de ser il·lusos i passar a ser realistes. Perquè, senyores i senyors, ens acostem al final d’un gran principi.

Sembla que per fi ens hem afartat i empatxat de coaccions i amenaces, ara sabem cap on cal que anem. Hem estat capaços d’aglutinar-nos tots plegats en una llista transversal, oberta, inclusiva i treballadora per fer unes eleccions substitutes d’un referèndum que mai ha estat (ni hagués estat) possible. I saben el millor? Ells també saben on anem i, per sort, les inhabilitacions exprés no ens fan gens de por. I mirin si saben on anem i que tenim la força per anar-hi que han adoptat la tàctica de l’escorcoll per fer palesa la seva mancança argumental. I no s’acabarà aquí: vindran altres estratègies brutes amb olor de claveguera en els mesos que vénen.

Ningú va dir que això fos fàcil, ningú va dir que tot serien flors i violes, ans al contrari: estem davant de la maniobra política més complexa de la nostra història en els últims 301 anys i amb un Estat en contra (sí, l’Estat Espanyol pot ser la riota de molts estats del món, però encara té els mecanismes suficients per atacar).

Per tant, no podem dubtar ni un moment. Més enllà de l’11-S, que ens toca celebrar que som catalans i honrar la memòria dels nostres compatriotes, hem de ser-hi tots el 27. Marqueu al calendari, poseu alarmes als telèfons... Però el 27 hem de ser-hi, ser-hi tots i tots junts, tots Junts pel Sí. Junts per arribar al final d’un gran principi.