Don Tancredo era un figurant de les festes taurines de fa un segle. Per als qui ho ignorin, la seva actuació consistia a plantar-se al mig de la plaça, sobre una caixa, immòbil, disfressat de blanc de cap a peus, i esperar la sortida de la fera del toril amb la presumpció que el confondria amb una estàtua i no l’envestiria. És a dir, la seva funció es basava en no fer res.

D’aquest personatge n’ha nascut l’anomenat “tancredisme” que, tocant a Catalunya, s’atribueix a l’actual govern espanyol i, per extensió, a amplis sectors de la política estatal. Aquesta actitud ve justificada per l’“irredentisme”, concepte d’origen italià que justifica que un territori formi part de l’estat per una llei divina i un ordre natural també inamovibles.

A aquesta rigidesa s’hi està oposant una voluntat de sobirania, que aviat serà quantificada, per la banda catalana. El creixement d’aquesta il·lusió és directament proporcional a aquells tancredisme i irredentisme. Dues observacions, però: L’immobilisme de l’actual govern espanyol es refereix només a qualsevol concessió que hagi pogut significar l’adaptació de Catalunya a l’Estat Espanyol, mentre que ha estat molt actiu en el desballestament de l’autonomia, en limitar la seva prosperitat, en menystenir la seva singularitat i en intentar desprestigiar-la internacionalment.  Des de Catalunya, el moviment independentista s’hi oposa, amb voluntat de fer història, volent trencar els lligams amb Espanya. Però aquesta història tot just començarà i es farà amb majúscules, aquí i a Europa, si els propers resultats electorals i la seva gestió futura són indiscutibles.  Estem en una cruïlla que pot portar el nostre país molt enllà o a menys que res.

Sempre s’ha sabut que la història l’escriuen els vencedors: Don Tancredo o els independentistes.