Batalles i atzagaiades de joc brut
Parlant no ens podem entendre si els arguments que discutim no són els que motiven el posicionament, sinó uns altres.
Un seguidor del Barça i un del Madrid es discutiran fins a l’infinit per convèncer l’altre que el seu club és millor. Però la realitat és que ni l’un ni l’altre són de l’equip que són a causa d’una estricta anàlisi de resultats esportius econòmics i socials que puguin qualificar l’un per damunt de l’altre. Un és d’un equip i l’altre de l’altre per tradició familiar, per entorn social, pel plaer que li suposa la comunió popular de molta gent en un propòsit, per compartir emocions amb molta gent... O just a l’inrevés, per dur la contraria a la família, pel plaer de provocar en massa, per definir-se singularment. Cap d’aquests motius, però, mai són brandats en una conversa entre un culé i un madridista, només anàlisis qualitatives poc mesurables. Fins a l’infinit, fins a l’esgotament.
Quan diem que la democràcia està per sobre de la llei i ens responen que la llei està per garantir la democràcia fem una cosa similar. Entrem en una roda de difícil eixida. Imputats per posar urnes! On s’és vist? Convocar una consulta ilegal. ¡Qué desfachatez!
El fons, l’únic fons és el subjecte. Sí que som subjecte polític o som part d’un subjecte; i qui ho determina. Ho determina el subjecte mateix manifestant-ho, reivindicant-ho? Qui, si no? I quina és la mesura per donar validesa i reconeixement a aquesta expressió?
L’únic fons és el subjecte, la resta són batalles i atzagaiades de joc brut, com la imputació de tres dels organitzadors de la consulta popular del 9N.
I tot i que en aquestes batalles coŀlaterals no s’hi juga la victòria, sí que hem de defensar la idea principal. Som subjecte; i com a subjecte som sobirans; i com a subjecte sobirà no tenen dret a empresonar-nos, ni a jutjar-nos, ni a imputar-nos; ni tan sols a qüestionar allò que fem o deixem de fer. I quan ho fan no ens hem de defensar amb les seves lleis, sinó desobeir-les.
Un seguidor del Barça i un del Madrid es discutiran fins a l’infinit per convèncer l’altre que el seu club és millor. Però la realitat és que ni l’un ni l’altre són de l’equip que són a causa d’una estricta anàlisi de resultats esportius econòmics i socials que puguin qualificar l’un per damunt de l’altre. Un és d’un equip i l’altre de l’altre per tradició familiar, per entorn social, pel plaer que li suposa la comunió popular de molta gent en un propòsit, per compartir emocions amb molta gent... O just a l’inrevés, per dur la contraria a la família, pel plaer de provocar en massa, per definir-se singularment. Cap d’aquests motius, però, mai són brandats en una conversa entre un culé i un madridista, només anàlisis qualitatives poc mesurables. Fins a l’infinit, fins a l’esgotament.
Quan diem que la democràcia està per sobre de la llei i ens responen que la llei està per garantir la democràcia fem una cosa similar. Entrem en una roda de difícil eixida. Imputats per posar urnes! On s’és vist? Convocar una consulta ilegal. ¡Qué desfachatez!
El fons, l’únic fons és el subjecte. Sí que som subjecte polític o som part d’un subjecte; i qui ho determina. Ho determina el subjecte mateix manifestant-ho, reivindicant-ho? Qui, si no? I quina és la mesura per donar validesa i reconeixement a aquesta expressió?
L’únic fons és el subjecte, la resta són batalles i atzagaiades de joc brut, com la imputació de tres dels organitzadors de la consulta popular del 9N.
I tot i que en aquestes batalles coŀlaterals no s’hi juga la victòria, sí que hem de defensar la idea principal. Som subjecte; i com a subjecte som sobirans; i com a subjecte sobirà no tenen dret a empresonar-nos, ni a jutjar-nos, ni a imputar-nos; ni tan sols a qüestionar allò que fem o deixem de fer. I quan ho fan no ens hem de defensar amb les seves lleis, sinó desobeir-les.