Dilluns, en ser declarat festiu d’àmbit estatal, gairebé ens vàrem sentir obligats a celebrar des de Catalunya i els nostres pobles l’anomenat Día de la Hispanidad, una data que en teoria hauria de fer sentir orgullosos els ciutadans de l’Estat espanyol. Ben vista i mirada i coneguda la història real (no la que ens explicaven als llibres d’EGB sotmesos al vistiplau del Ministerio) no se sap molt bé què és el que se celebra; la “hispanidad” deu tenir a veure probablement amb l’orgull d’haver esclavitzat i fer desaparèixer gairebé tots els pobles autòctons d’aquell continent que anomenen Hispanoamèrica. I no voldria ferir cap sensibilitat.

Dilluns, celebrant aquest dia festiu imposat, la televisió nacional va oferir de tort i de través les imatges dels exèrcits patris desfilant. La veritat és que, personalment, mirar-ho em fa venir una mica de gratera: això de les desfilades sembla propi d’èpoques ancestrals o bé de països que volen mostrar poder  a força de treure pit. I em vénen al cap les desfilades –també vistes per televisió– de la Xina, Corea, Rússia... i sense menystenir la tasca que desenvolupen els professionals. Avui dia, desaparegut el servei militar obligatori, no deixa de ser una sortida professional tan digna com les altres. També en aquesta data tan assenyalada tenim cada any l’oportunitat de veure altres manifestacions paraŀleles que, per sort, cada vegada tenen menys poder de convocatòria, i on onegen banderes espanyoles preconstitucionals, alguns hi acudeixen amb la bandera que porta el “toro”, d’altres amb la de la Falange, i fins i tot hi ha algunes esvàstiques. Allà s’hi recrea el que abans sortia al NODO, el país de les ulleres fosques i els bigotis retallats a la moda dels cinquanta i alguns crits –com a la coneguda cançó de Manolo Escobar– de “viva Ejpaña”.

Tot i així, en una data tan significada sempre m’agrada  recordar el darrer llibre de Sala Martín, on s’esmenta que, dels 150 països que arreu del món han aconseguit la independència i el reconeixement internacional de les Nacions Unides durant els darrers dos segles, 22 han procedit del desmembrament d’aquest imperi colonial espanyol; i que –per cert– cap dels 22 ha demanat mai per retornar-hi. Això deu ser bona senyal, que se n’han sortit, i almenys a mi m’anima, tot pensant que després del passat 27-S tenim a prop poder ser el 23è país d’aquest llistat.

La guinda divertida del pastís de la desfilada militar d’aquest dia de la Hispanidad la va posar la Legió, que va aparèixer amb la seva mascota, que enguany va ser la cabra (o cabrit?) Pablo. Els comentaris d’algunes cadenes nacionals eren gairebé hilarants! Semblava com si la cabra fos el centre de l’orgull patri; d’altra banda simbolisme ben respectable com el ruc català, el gall ripollès o el lluert de Vallfogona. Sort que la cabra Pablo ha tingut la xamba d’anar a parar a la legió; en altres indrets les cabres ho passaven força pitjor; recordo que temps enrere al poble de Manganeses de la Polvorosa (Zamora), durant les festes tiraven una cabra des del campanar. En canvi la cabra Pablo va desfilar tota espavilada al costat dels “novios de la muerte”, i va ser la figura per exceŀlència del dia, va tenir el seu minut de glòria i no tan sols va escapar de la caiguda lliure des d’un campanar, sinó que sembla que tampoc se la menjaran a la brasa.

En dates semblants, es reitera que en aquest país tota excusa és bona per no parlar de temes que són importants i candents per al conjunt de la ciutadania. Mentre Brusseŀles avisa que Espanya incompleix els compromisos i l’amenaça de futures retallades s’albira ja a l’horitzó, el que compta és la bonica desfilada i la simpàtica cabra Pablo. Es podria ben aplicar la dita del simpàtic Astèrix “estan bojos, aquests romans”.

Nosaltres, però, mentrestant fem via!