El PSOE i PP, marxistes?
Pere Jordi Piella
Membre de la plataforma El Ripollès Existeix
No és el marxisme de “proletaris de tots els països, uniu-vos” de Karl Marx el que aquí s’esmenta. És el marxisme de Groucho Marx, quant deia “aquest són els meus principis, però si no agraden, en tinc uns altres“.
El maig de 2010 el president Rodríguez Zapatero, després de rebre la carta d’un “banquer”, va substituir la divisa “per la justícia social“, amb la que va guanyar les eleccions, per la neoliberal “campi qui pugui“. Des d’aquell moment el cost de la crisi l’estan pagant els més dèbils, que han de confiar més en la caritat i en les iniciatives ciutadanes que en les institucions de l’Estat. Així, la senyora Ada Colau, amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i pràcticament sense mitjans, ha fet més pel dret a l’habitatge de les persones humils que la senyora Carme Chacón, “ministra de la vivienda“ amb el PSOE, amb tot un ministeri darrere.
Es pot dir que la crisi no donava altres alternatives. Un mínim d’esperit democràtic demanava convocar eleccions davant d’un canvi tan radical. El president Alexis Tsipras, a Grècia, davant d’una situació similar, va demanar l’opinió dels ciutadans. Si s’hagués actuat així, potser ens hauríem estalviat els quatre anys de majoria absoluta del PP.
També Mariano Rajoy i el PP es varen apuntar a aquest marxisme. A les eleccions de 2012 varen presentar-se amb un programa “tutti frutti”. Per als més integristes van prometre canviar la llei de l’avortament, la promesa de no apujar els impostos anava adreçada a les classes mitjanes, el vessant més social per seduir a persones progressistes era la promesa de no tocar ni l’educació ni la sanitat. Després de guanyar les eleccions es van apuntar al marxisme de Grucho Marx. La llei de l’avortament no s’ha canviat, tots els impostos es varen apujar i tant la sanitat com l’educació res han de veure amb el passat. També, en contra del que es va prometre, alguns bancs, més preocupats per beneficiar els seus amics que per una gestió rigorosa, s’han hagut de rescatar amb milers de milions que haurem de pagar els ciutadans.
Les eleccions són un contracte: els partits es comprometen a impulsar unes accions a canvi del vot ciutadà. Al nostre país, els programes electorals han estat una manera de vestir que el PP i PSOE s’alternessin en el govern de l’Estat. El poder real l’han continuat tenint “l’oligarquia de les famílies acampades sobre el país” com fa molt de temps va denunciar Manuel Azaña, president de la República. Tant el PP com el PSOE s’han limitat a fer de majordoms d’una oligarquia i unes empreses molt concentrades a la capital de l’Estat i que, a posteriori, els recompensa adequadament. És “vox populi” que decisions importants, en benefici d’uns pocs, s’han fet més a la llotja del Bernabéu que a les Corts Generals, per molt que les pèrdues les pagarem entre tots.
Es parla de la necessària regeneració democràtica del país, aquesta es facilitaria si els ciutadans, en les pròximes eleccions “premiessin” tant al PP com al PSOE amb uns anys sabàtics. Durant aquest temps podrien meditar com s’han de refundar prioritzant més els seus principis ideològics que els dictats econòmics, i reflexionar sobre una nova manera de fer i entendre la política. És d’esperar que els partits que estan sorgint siguin més curosos en el compliment dels seus programes i que apostin per una redistribució més justa dels poders de l’Estat tot donant sortida a les aspiracions catalanes. És molt segur que així augmentarà la qualitat democràtica del país.
El maig de 2010 el president Rodríguez Zapatero, després de rebre la carta d’un “banquer”, va substituir la divisa “per la justícia social“, amb la que va guanyar les eleccions, per la neoliberal “campi qui pugui“. Des d’aquell moment el cost de la crisi l’estan pagant els més dèbils, que han de confiar més en la caritat i en les iniciatives ciutadanes que en les institucions de l’Estat. Així, la senyora Ada Colau, amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i pràcticament sense mitjans, ha fet més pel dret a l’habitatge de les persones humils que la senyora Carme Chacón, “ministra de la vivienda“ amb el PSOE, amb tot un ministeri darrere.
Es pot dir que la crisi no donava altres alternatives. Un mínim d’esperit democràtic demanava convocar eleccions davant d’un canvi tan radical. El president Alexis Tsipras, a Grècia, davant d’una situació similar, va demanar l’opinió dels ciutadans. Si s’hagués actuat així, potser ens hauríem estalviat els quatre anys de majoria absoluta del PP.
També Mariano Rajoy i el PP es varen apuntar a aquest marxisme. A les eleccions de 2012 varen presentar-se amb un programa “tutti frutti”. Per als més integristes van prometre canviar la llei de l’avortament, la promesa de no apujar els impostos anava adreçada a les classes mitjanes, el vessant més social per seduir a persones progressistes era la promesa de no tocar ni l’educació ni la sanitat. Després de guanyar les eleccions es van apuntar al marxisme de Grucho Marx. La llei de l’avortament no s’ha canviat, tots els impostos es varen apujar i tant la sanitat com l’educació res han de veure amb el passat. També, en contra del que es va prometre, alguns bancs, més preocupats per beneficiar els seus amics que per una gestió rigorosa, s’han hagut de rescatar amb milers de milions que haurem de pagar els ciutadans.
Les eleccions són un contracte: els partits es comprometen a impulsar unes accions a canvi del vot ciutadà. Al nostre país, els programes electorals han estat una manera de vestir que el PP i PSOE s’alternessin en el govern de l’Estat. El poder real l’han continuat tenint “l’oligarquia de les famílies acampades sobre el país” com fa molt de temps va denunciar Manuel Azaña, president de la República. Tant el PP com el PSOE s’han limitat a fer de majordoms d’una oligarquia i unes empreses molt concentrades a la capital de l’Estat i que, a posteriori, els recompensa adequadament. És “vox populi” que decisions importants, en benefici d’uns pocs, s’han fet més a la llotja del Bernabéu que a les Corts Generals, per molt que les pèrdues les pagarem entre tots.
Es parla de la necessària regeneració democràtica del país, aquesta es facilitaria si els ciutadans, en les pròximes eleccions “premiessin” tant al PP com al PSOE amb uns anys sabàtics. Durant aquest temps podrien meditar com s’han de refundar prioritzant més els seus principis ideològics que els dictats econòmics, i reflexionar sobre una nova manera de fer i entendre la política. És d’esperar que els partits que estan sorgint siguin més curosos en el compliment dels seus programes i que apostin per una redistribució més justa dels poders de l’Estat tot donant sortida a les aspiracions catalanes. És molt segur que així augmentarà la qualitat democràtica del país.