Quo Vadis Cathaloniae
Fa pocs dies, divendres passat (20 de novembre), es varen complir 40 anys del traspàs del general Franco. Aquells varen ser uns dies d’inquietud i també d’esperança. Esperàvem, creiem, que la llibertat era possible, i així va ser, la habilitat, el sentit d’estat, i la bona feina de moltes persones ho varen fer possible. Amb la transició ens va arribar el president Tarradellas, que la immensa majoria dels ciutadans no sabíem qui era però, amb ell vàrem recuperar la Generalitat, de la qual ben poc en sabíem també però, creiem que estàvem fent camí cap a la llibertat. Innocents de nosaltres perquè no hi ha camí cap a la llibertat. La llibertat és el camí.
I amb tot això vàrem aconseguir un Estatut (el de Sau, 1978) que ha tots ens va semblar una mica justet però, tot era començar. Amb el pas del temps vàrem poder comprovar com les transferències de competències i de recursos (diners) no es corresponien i cada vegada que “augmentàvem” la nostra capacitat d’autogovernar-nos, cada vegada ens endeutàvem més. Després també hem descobert (amb sorpresa i dolor) que “gent de casa” contribuïa en aquest dèficit. Tot amb tot, gent de bona fe va creure que la sortida era un nou Estatut. I així va ser que es va fer famosa aquella frase de. “Pasqual, ... apoyaré el Estatuto que salga del Parlament.” No va ser ben bé així perquè com ens va fer present “don” Alfonso Guerra: “lo cepillamos por arriba, ... lo cepillamos por abajo...” Però, tot i ser un “Estatutet” ribotejat (en castellà, cepillado) hi havia gent que encara els hi semblava massa. I així fou que, espanyols de bona fe, varen recorre tot l’estat cercant signatures per a denunciar el nostre Estatut, que ja havia estat votat en referèndum, i recorre’l davant el Tribunal dit Constitucional. Varen ser més de QUATRE MILIONS de signatures d’espanyols de bona fe que creien que calia actuar contra els catalans. Recorden aquella senyora d’una certa edat, ben vestida, que apareixia en la televisió preguntant: “Donde hay que firmar contra los catalanes” Ho recorden? Doncs totes aquestes bones intencions de salvar Espanya varen portar la consegüent retallada de l’Estatut de 2006 i la gran manifestació de 10 de juliol de 2010. I després cada vegada més distanciament entre els sentiments d’aquí i els d’allà.
Amb això va arribar el dia 9 de novembre de 2014, diada del Sant Crist de Balaguer, i també diada d’afirmació de catalanitat amb aquella consulta popular, substitutiva de la que havia convocat la Generalitat i que havia estat desautoritzada pel Tribunal dit Constitucional. UN MILIO NOU-CENTS MIL (1.897.274) catalans vàrem dir SI a la sobirania. A l’altra banda silenci, o com a molt, menys teniment. Arribats a aquest punt el president Mas fent veritables filigranes polítiques va convocar les eleccions del 27 de setembre d’enguany. En convocar-les, ell mateix ja va advertir que els vots que no fossin SI, encara tinguessin una altra intencionalitat, tots ells serien comptabilitzats com a NO. Uns DOS MILIONS de catalans varen dir SI (1.957.348), però les altres opcions varen sumar DOS MILIONS CENT VINT MIL (2.120.586), i tal com va advertir el President, el poder polític, i d’altres, es varen apressar a considerar-los NO.
Amb aquestes condicions, els sobiranistes de bona fe, esperàvem un acte de generositat patriòtica, i veure com tots els del SI, feien pinya per a poder avançar en el procés. Atenció, no pas per a sortir al balcó (avui seria a la televisió) i proclamar la independència en un equivalent actualitzat del que va succeir els anys 30 del segle passat. NO. Creiem que calia fer pinya, encara que tant sols fos per a correspondre a la il·lusió d’aquells gairebé dos milions de persones que els havien dotat de l’acta de diputats. El president Tarradellas va tenir encerts i també errades, però hi ha una frase d’ell que en aquests moments s’escau molt: “Jove, en política es pot fer tot. Tot, menys el ridícul”. I penso que ara l’estem fent. El poble, els que vàrem votar SI, i els altres també, no ens mereixem veure que passat un mes de les eleccions encara no sabem cap a on anem. El poble de Catalunya, tot ell, no s’ho mereix.
La llibertat té un preu, es veritat, però les coses que s’hagin de fer, cal fer-les amb dignitat, per respecte als ciutadans, a tots ells. Per respecte a la Pàtria i a la imatge que d’ella n’estem donant, i per respecte a la nostra història, que vol dir, per respecte a totes les persones que ens han precedit i que amb el seu esforç, amb el seu treball, amb el seu sacrifici, alguns d’ells fins i tot donant la vida; per respecte a tots ells que han contribuït a construir aquest país on vivim, aquesta societat que formen tots plegats.
I si tot això no us sembla suficient penseu, que diran els nostres fills i tots aquells que vinguin darrera nostre, que diran d’aquest espectacle tant extravagant que estem donant davant de la nostra pròpia societat i davant de tot el mon ?.
Si amb les forces parlamentàries de que ara disposem, no som capaces d’avançar amb dignitat, seriosament, amb sentit d’estat i amb responsabilitat, pel camí de la sobirania i la llibertat, i a més no ho fan en un termini raonable, senyors, si no ho podem fer, o no ho sabem fer, aleshores, per dignitat i per patriotisme tots sabem el que cal fer. Com deia el general Prim: “O caixa, o faixa”.
I amb tot això vàrem aconseguir un Estatut (el de Sau, 1978) que ha tots ens va semblar una mica justet però, tot era començar. Amb el pas del temps vàrem poder comprovar com les transferències de competències i de recursos (diners) no es corresponien i cada vegada que “augmentàvem” la nostra capacitat d’autogovernar-nos, cada vegada ens endeutàvem més. Després també hem descobert (amb sorpresa i dolor) que “gent de casa” contribuïa en aquest dèficit. Tot amb tot, gent de bona fe va creure que la sortida era un nou Estatut. I així va ser que es va fer famosa aquella frase de. “Pasqual, ... apoyaré el Estatuto que salga del Parlament.” No va ser ben bé així perquè com ens va fer present “don” Alfonso Guerra: “lo cepillamos por arriba, ... lo cepillamos por abajo...” Però, tot i ser un “Estatutet” ribotejat (en castellà, cepillado) hi havia gent que encara els hi semblava massa. I així fou que, espanyols de bona fe, varen recorre tot l’estat cercant signatures per a denunciar el nostre Estatut, que ja havia estat votat en referèndum, i recorre’l davant el Tribunal dit Constitucional. Varen ser més de QUATRE MILIONS de signatures d’espanyols de bona fe que creien que calia actuar contra els catalans. Recorden aquella senyora d’una certa edat, ben vestida, que apareixia en la televisió preguntant: “Donde hay que firmar contra los catalanes” Ho recorden? Doncs totes aquestes bones intencions de salvar Espanya varen portar la consegüent retallada de l’Estatut de 2006 i la gran manifestació de 10 de juliol de 2010. I després cada vegada més distanciament entre els sentiments d’aquí i els d’allà.
Amb això va arribar el dia 9 de novembre de 2014, diada del Sant Crist de Balaguer, i també diada d’afirmació de catalanitat amb aquella consulta popular, substitutiva de la que havia convocat la Generalitat i que havia estat desautoritzada pel Tribunal dit Constitucional. UN MILIO NOU-CENTS MIL (1.897.274) catalans vàrem dir SI a la sobirania. A l’altra banda silenci, o com a molt, menys teniment. Arribats a aquest punt el president Mas fent veritables filigranes polítiques va convocar les eleccions del 27 de setembre d’enguany. En convocar-les, ell mateix ja va advertir que els vots que no fossin SI, encara tinguessin una altra intencionalitat, tots ells serien comptabilitzats com a NO. Uns DOS MILIONS de catalans varen dir SI (1.957.348), però les altres opcions varen sumar DOS MILIONS CENT VINT MIL (2.120.586), i tal com va advertir el President, el poder polític, i d’altres, es varen apressar a considerar-los NO.
Amb aquestes condicions, els sobiranistes de bona fe, esperàvem un acte de generositat patriòtica, i veure com tots els del SI, feien pinya per a poder avançar en el procés. Atenció, no pas per a sortir al balcó (avui seria a la televisió) i proclamar la independència en un equivalent actualitzat del que va succeir els anys 30 del segle passat. NO. Creiem que calia fer pinya, encara que tant sols fos per a correspondre a la il·lusió d’aquells gairebé dos milions de persones que els havien dotat de l’acta de diputats. El president Tarradellas va tenir encerts i també errades, però hi ha una frase d’ell que en aquests moments s’escau molt: “Jove, en política es pot fer tot. Tot, menys el ridícul”. I penso que ara l’estem fent. El poble, els que vàrem votar SI, i els altres també, no ens mereixem veure que passat un mes de les eleccions encara no sabem cap a on anem. El poble de Catalunya, tot ell, no s’ho mereix.
La llibertat té un preu, es veritat, però les coses que s’hagin de fer, cal fer-les amb dignitat, per respecte als ciutadans, a tots ells. Per respecte a la Pàtria i a la imatge que d’ella n’estem donant, i per respecte a la nostra història, que vol dir, per respecte a totes les persones que ens han precedit i que amb el seu esforç, amb el seu treball, amb el seu sacrifici, alguns d’ells fins i tot donant la vida; per respecte a tots ells que han contribuït a construir aquest país on vivim, aquesta societat que formen tots plegats.
I si tot això no us sembla suficient penseu, que diran els nostres fills i tots aquells que vinguin darrera nostre, que diran d’aquest espectacle tant extravagant que estem donant davant de la nostra pròpia societat i davant de tot el mon ?.
Si amb les forces parlamentàries de que ara disposem, no som capaces d’avançar amb dignitat, seriosament, amb sentit d’estat i amb responsabilitat, pel camí de la sobirania i la llibertat, i a més no ho fan en un termini raonable, senyors, si no ho podem fer, o no ho sabem fer, aleshores, per dignitat i per patriotisme tots sabem el que cal fer. Com deia el general Prim: “O caixa, o faixa”.