Quan el concepte “teletreball” semblava quelcom d’una altra galàxia, Ribes de Freser va acollir, l’any 2000, el primer telecentre de Catalunya. Després, foren moltes les iniciatives que en seguiren l’exemple; i aviat, els telecentres formaren part del paisatge dels nostres pobles i ciutats. Avui, amb el canvi de paradigma que ha suposat la irrupció de l’univers 2.0 amb la seva multiplataforma, la generació mil·lenial, les xarxes socials i la difuminació de les fronteres entre allò real i allò virtual (vivim permanentment connectats), la idea primera d’aquell telecentre del carrer Major de Ribes de Freser s’ha anat esborrant, no de forma sobtada ni dramàtica, sinó com a conseqüència d’un procés natural que el mateix progrés –que paradoxalment fou el que va esperonar els ideòlegs del projecte– imposa.

Essent molt conscients d’aquesta realitat, el telecentre es va reinventar en Fundació per tal de donar resposta a les necessitats tecnològiques que un entorn rural com el nostre reclamava, amb un objectiu ben clar: lluitar contra la fractura digital. Honestament, crec que ho vam aconseguir: durant aquests 15 anys, es van impartir més de 10.000 hores de formació (al telecentre i de forma itinerant, desplaçant-nos als pobles amb una aula mòbil) a uns 5.000 alumnes; es crearen més de 25 Punts TIC arreu del territori català, 20 zones WIFI i dos desplegaments de Banda Ampla Rural al Ripollès i a la Garrotxa per acostar la connectivitat a més de 700 usuaris que no tenien alternativa (les grans companyies no la possibilitaven); es va apostar fortament pel Programari Lliure, organitzant jornades divulgatives i desenvolupant software que després es va alliberar; es va donar suport als emprenedors i als nous talents amb iniciatives com els Premis Mediavall; es va acompanyar les institucions per fer el salt a l’administració electrònica... però també vam observar estels amb els ribetans, vam jugar a la Wii amb els avis de les residències de Ribes i Ripoll, vam fer xocolatades amb els voluntaris del telecentre, vam escriure microrelats a Twitter, vam viatjar amb la Televan, vam empaperar Ribes amb codis QR, vam organitzar Lan Parties o vam fer una arrossada a Sant Antoni. Segur que em deixo moltes coses. Ara, amb la perspectiva del temps i amb el pes de l’inevitable, cal dir, encara que soni a tòpic, que res de tot això no hagués estat possible sense les persones que hi van creure, que s’hi van implicar, que van participar, que van voler aprendre i ensenyar, que hi van posar hores, esforç i iŀlusió. A totes elles, les meves emocionades i sinceres gràcies.