A principis de novembre em passejava per Verviers. Des d’aquí fa de mal imaginar-s’ho. La setmana de Tots Sants, la facultat de teologia de la Universitat Catòlica de Lovaina organitza bianualment un col·loqui teològic, que va començar a plantejar el ja difunt professor Gesché (+2003), membre de la Comissió Teològica Internacional. És la meva oportunitat per tornar a trepitjar els carrers que fa ja vint anys descobria, mentre em treia el títol de llicenciatura.

Ara he tornat a Lovaina la Nova, al costat de Brussel·les. Aquesta vegada ha estat l’ocasió de retrobada amb antics companys. Alguns feia temps que no ens vèiem, d’altres fins i tot varen passar a visitar-me per Ripoll l’any passat mateix. Entre els que ens varen retrobar, en Floribert, un capellà d’origen congolès, amb qui ens uneix una veritable amistat. Catorze anys havien passat des del nostre darrer encontre però, tal i com passa amb els veritables amics, sembla que fos ahir. No era ahir, però.
Actualment, en Floribert és rector de la vila de Spa, del bisbat de Lieja. Com el seu nom indica, certament és una vila balneari, prop de la frontera amb Alemanya, on ja el tsar Pere el Gran hi va sojornar el 1708, amb tota la seva cort. En una de les tardes que vàrem compartir, em va voler portar, primer al circuit de fórmula 1, que no està a Spa sinó a Francorchamps, un poblet de la mida de Santa Cecília de Voltregà. Quan ja es feia fosc em va portar fins a Verviers. Li feia gràcia de fer-me entrar en el barri que havia saltat a les notícies arran de la recerca dels autors dels atemptats a París, a la seu del Charlie Hebdo, el gener d’aquest 2015. «Veus -em deia- no s’ha de tenir por!» Jo, no les tenia totes. Va intentar d’anar a comprar productes africans en una botiga congolesa del carrer al costat del riu. Estava tancada. Com que tampoc no vàrem poder prendre la cervesa al local, ens vàrem ficar en un altre. Aquest era regentat per gent d’Angola. Vaig recordar vells temps. Allí jo era l’únic blanc, perquè ens entenguem. De fet n’hi havia d’altres, però feien molt mala cara: eren la gent més marginal del barri més marginal de la ciutat de Verviers. O sigui que, certament, m’hi trobava com un os fora de lloc. Vàrem prendre la cervesa. Vàrem xerrar una estona i vaig respirar alleugerit quan es va haver acabat aquella incòmoda visita. «No passa res!», em continuava dient. A fora, gent de tots els colors i nacionalitats. Em va cridar l’atenció una noia molt jove, que anava vestida de cap a peus amb un hijab negre: petita, menuda, amb uns ulls de joveneta, portava tres nens que corrien per la vorera. La gent anava i venia. Venia del centre de la ciutat: il·luminada ja de Nadal, botigues obertes i poca gent al carrer. Feia bonança i no plovia. Per a Bèlgica, era excepcional. Anava cap a dins d’aquell barri, flanquejat per una gran església catòlica, molt ben cuidada, neta i endreçada. El barri, en canvi, deixava molt a desitjar.

A Bèlgica hi ha molts llocs com el barri de Verviers, com les banlieues franceses. Cal imaginar-se un lloc com el barri de la Mina, a Sant Adrià de Besòs on, durant cinquanta anys, s’han anat concentrant els immigrants, en condicions no sempre bones. Si avui es pot dir que un es pot passejar per la Mina sense més notícia és perquè hi ha hagut un gran treball social d’integració, de promoció personal, entre els que cal destacar els rectors de les parròquies respectives; moltes vegades sense recursos, només amb bona fe, amb acolliment, tenint les portes obertes de casa seva per a qualsevol esdeveniment que pogués sorgir. Com valoro, ara, el treball dut a terme per tants sacerdots que han donat la seva vida per la promoció i desenvolupament de les classes desafavorides.

A Bèlgica també hi ha hagut molt treball en aquesta direcció. Sense anar més lluny, l’actual rector de Brussel·les, Mn. Blanpain fou qui m’acollia a mi mateix els caps de setmana a la parròquia de les Maroles, un barri avui de moda però que, als anys 1990, se subsumia en la misèria i en la marginació. Amb la perspectiva del temps, valoro en gran estima la seva tasca d’acolliment, de promoció, d’organització dels joves, de campanyes socials de tot tipus. A l’època, quedava admirat que nois i noies musulmanes participessin de la parròquia. Ara ho entenc. Han passat vint anys.

Però què passa quan milers de persones van a parar als barris perifèrics i hi acaben formant un veritable gueto? És el cas de Mollenbeck, de població majoritàriament àrab. És el cas de Scharbeeck, l’anomenen directament «el Congo». Si hom s’atreveix a passar per aquells carrers, més aviat li semblaria que és a Kinshasa: les olors, la gent, la música, la canalla corrent pels carrers; un es troba a l’Àfrica. Són barris amb grans taxes d’atur, on la gent viu amb una desena part de la renda per càpita del país. La lluita es troba en poder sortir d’allà el més aviat possible i canviar de barri, progressar. Si hom s’hi queda massa temps, hi resta per sempre més.
A casa nostra ha estat notícia, en aquests finals de novembre, que un dels blocs de Can Garcia de Manlleu ja havia estat enderrocat. Aquestes polítiques tan clares i directes per evitar les concentracions de persones sense integrar no han estat taxatives en aquests països. Si l’ascensor social continua funcionant a casa nostra, no es pot dir el mateix per a França i Bèlgica. En una altra mesura, a Alemanya i Gran Bretanya, Dinamarca o Suècia. La temàtica és complexa i no es pot explicar en unes poques línies. Només diré que la societat centre i nord europea no és tan oberta i permeable com les societats mediterrànies. Per tant, la marginació esdevé creixent quan una família o una comunitat es bloqueja comunitàriament.

Per reblar el clau, la radicalització dels musulmans. Com explico en el meu llibre Mots per a la família, certament, l’Islam és una religió de pau, però ara mateix està dominat pels radicals. Significa que als infants i als joves, des de petits, se’ls ha adoctrinat de certes maneres. Se’ls ha inculcat que els europeus hem deixat de ser cristians, que ens hem tornat infidels. La gent ja no va a missa, no bateja els fills, no es casen religiosament, estan a punt per a ser islamitzats. Encara més, com que les natalitats són baixes, es necessiten els immigrants. Hi haurà un dia que, gràcies a la puixança infantil, seran més que els autòctons i aleshores els musulmans dominaran el país. Però, ai las! No és així. Passen vint, trenta, cinquanta anys i no hi ha ni un alcalde, ni un director d’institut musulmà. No pas perquè no se’ls vulgui sinó perquè han rebutjat, majoritàriament, la integració. Estan convençuts que no s’han d’integrar, sinó que vénen a conquerir el país per demografia.

No és així, però. Ells mateixos es neguen pujar a l’ascensor social. Els nois, majoritàriament són mals estudiants. Les noies, millors, però les fan plegar als catorze anys. Poques són les que les seves famílies fan l’esforç perquè es treguin una carrera. Aquests nens es fan grans. Arriben als vint i als trenta i no tenen res, no saben res, no poden res. Sobrevé la frustració i la porta oberta al radicalisme. Perdut per perdut, es llancen a un suïcidi dilatat: ja sigui anar a la guerra de Síria, el gihad mal entès, o bé, com estem veient, es converteixen en soldats de guerrilla urbana, entrenats amb la Playstation del meu nebot.
Certament, estem en guerra contra el fanatisme, el radicalisme, per preservar els valors de la Revolució Francesa, de llibertat, d’igualtat i de fraternitat. Convé considerar com Europa és el racó del món on millor es viu, malgrat tot; amb la densitat de població més alta del món, després del Japó, i on els drets humans són la bandera de la convivència. Convé considerar que la Unió Europea es va crear precisament per abstenir-nos de la barbàrie, després de la Segona Gran Guerra. Si bé la història d’Europa és la història dels conflictes i de les batalles entre els països per a dominar-se els uns als altres, portem 75 anys de pau. Ens estimem més pagar una crisi que no pas començar-nos a matar entre nosaltres. Aquest és el model europeu, perfectible, sens dubte, però que ha portat a tant de benestar i desenvolupament a milions i milions de persones.

Un acudit del país veí, per acabar, potser per entendre una mica millor la realitat que es viu en aquests llocs: «Quina és la segona llengua més parlada a Marsella? Resposta: el francès!»