Del sistema de partits i la cultura del pacte
Vagi per davant: com a simpatitzant cupaire no estic content amb la decisió adoptada pel Consell Polític de la CUP el passat diumenge. Ara bé, la deriva que ha pres el procés independentista i que ens portarà inevitablement a unes noves eleccions és de responsabilitat compartida. Ni la CUP ni Junts Pel Sí han estat a l’altura que un moment històric com aquest requeria. Ara el procés ha encallat, (seguint les metàfores marineres d’Artur Mas) i haurem de veure si sabem entomar aquest entrebanc com una oportunitat per seguir ampliant la base social d’un moviment que, no ens enganyem, tot i el seu espectacular auge, encara no sabem si compta amb el suport majoritari i estable de la societat catalana.
Com a analista polític m’interessa fer una reflexió sobre el perquè del no acord d’acord amb dos elements clau: el sistema de partits i la cultura de pacte. El sistema polític català, a diferència del bipartidisme espanyol, s’ha caracteritzat per tenir una major diversitat de partits. I què provoca aquesta diferència entre Espanya i Catalunya? Doncs que a Catalunya hi ha un major espai polític, ja que a més d’ubicar-se en el convencional eix esquerra-dreta els partits ho han de fer també en l’eix nacionalista. Arran del procés, la qüestió nacional semblava haver passat per davant del tradicional eix ideològic esquerra-dreta, trencant així l’equilibri i donant força a l’independentisme. Malauradament, tot ha quedat en una aparença. El sentit de país no ha estat prou fort per part de l’esquerra independentista ni tampoc per part de la dreta. No era un pacte gens fàcil, ja que la distància en un dels dos eixos era abismal. La proximitat en l’altre no ha estat suficient. La CUP ha anteposat el qui (lectura esquerra-dreta) a què (lectura nacional), mentre que CDC i ERC han prioritzat garantir la seva posició partidista; una estratègia pròpia de l’autonomisme. I qui no ho vegi només li cal esperar a veure la mort anunciada de Junts Pel Sí.
L’altra reflexió que vull fer és al voltant de l’escassa cultura de pacte que hi ha en aquest país i que ha quedat de manifest amb el fracàs que suposa tornar a les urnes. En bona part és una cultura afavorida per la posició tradicionalment hegemònica de CiU, que ha fet innecessaris els pactes de govern, tot i que hi ha molts més motius de cultura política al darrere i afecta tota la societat i no només els votants convergents. Però quan un ciutadà o, més greu, un polític defensa que un partit com la CUP, amb 10 escons, no pot qüestionar la voluntat de 62 diputats és que no hem entès què és la democràcia. Perquè a Artur Mas el volen de president més d’1,6 milions de persones certament, però és que resulta que el rebutgen explícitament més de 2 milions de votants, no només la CUP. La democràcia és un joc de majories, que requereix pactes quan no hi ha majoria absoluta. El partit més votat no ha de ser per norma qui governi, encara que alguns no ho vulguin entendre. I en aquests escenaris tots s’han de moure i negociar, d’acord al seu pes, però també a la seva posició. La superioritat moral d’uns o altres no ens duu enlloc. Queda prou reflectida pel mateix Mas, l’únic error del qual sembla ser el “bonisme” d’haver posat el seu càrrec en mans de la CUP. Tot plegat mentre s’enroca en personalitzar el procés en la seva figura i una presidència que ja mai més ocuparà. I així, mentre ens enemistem entre uns i altres, només anirem empetitint l’independentisme. El procés fa un pas enrere. Només des de la inclusió de tots i totes podrà tornar a avançar.
Com a analista polític m’interessa fer una reflexió sobre el perquè del no acord d’acord amb dos elements clau: el sistema de partits i la cultura de pacte. El sistema polític català, a diferència del bipartidisme espanyol, s’ha caracteritzat per tenir una major diversitat de partits. I què provoca aquesta diferència entre Espanya i Catalunya? Doncs que a Catalunya hi ha un major espai polític, ja que a més d’ubicar-se en el convencional eix esquerra-dreta els partits ho han de fer també en l’eix nacionalista. Arran del procés, la qüestió nacional semblava haver passat per davant del tradicional eix ideològic esquerra-dreta, trencant així l’equilibri i donant força a l’independentisme. Malauradament, tot ha quedat en una aparença. El sentit de país no ha estat prou fort per part de l’esquerra independentista ni tampoc per part de la dreta. No era un pacte gens fàcil, ja que la distància en un dels dos eixos era abismal. La proximitat en l’altre no ha estat suficient. La CUP ha anteposat el qui (lectura esquerra-dreta) a què (lectura nacional), mentre que CDC i ERC han prioritzat garantir la seva posició partidista; una estratègia pròpia de l’autonomisme. I qui no ho vegi només li cal esperar a veure la mort anunciada de Junts Pel Sí.
L’altra reflexió que vull fer és al voltant de l’escassa cultura de pacte que hi ha en aquest país i que ha quedat de manifest amb el fracàs que suposa tornar a les urnes. En bona part és una cultura afavorida per la posició tradicionalment hegemònica de CiU, que ha fet innecessaris els pactes de govern, tot i que hi ha molts més motius de cultura política al darrere i afecta tota la societat i no només els votants convergents. Però quan un ciutadà o, més greu, un polític defensa que un partit com la CUP, amb 10 escons, no pot qüestionar la voluntat de 62 diputats és que no hem entès què és la democràcia. Perquè a Artur Mas el volen de president més d’1,6 milions de persones certament, però és que resulta que el rebutgen explícitament més de 2 milions de votants, no només la CUP. La democràcia és un joc de majories, que requereix pactes quan no hi ha majoria absoluta. El partit més votat no ha de ser per norma qui governi, encara que alguns no ho vulguin entendre. I en aquests escenaris tots s’han de moure i negociar, d’acord al seu pes, però també a la seva posició. La superioritat moral d’uns o altres no ens duu enlloc. Queda prou reflectida pel mateix Mas, l’únic error del qual sembla ser el “bonisme” d’haver posat el seu càrrec en mans de la CUP. Tot plegat mentre s’enroca en personalitzar el procés en la seva figura i una presidència que ja mai més ocuparà. I així, mentre ens enemistem entre uns i altres, només anirem empetitint l’independentisme. El procés fa un pas enrere. Només des de la inclusió de tots i totes podrà tornar a avançar.