Ningú pot qüestionar que som molts els que ens sentim hereus de l’esperança de viure un dia en un país lliure, que hem estat conseqüents amb els anhels i ens hem esforçat per honrar l’esperit de sacrifici envers el país, que vam heretar dels nostres avis i pares. I no cal dir que estem d’orgullosos d’haver estat capaços de transmetre aquesta il·lusió als nostres fills. Sí, som molts, som majoria els que hem volgut, volem, estem, compartint el somni de bastir un país lliure, més just, més solidari, més pròsper.

Malauradament, ara sembla que tot hagi anat aigua avall per culpa d’una colla d’okupes (valgui la redundància), que entenc han segrestat i mantingut pres l’esperit d’un partit que exhibia el mèrit, en ben poc temps, d’haver sabut generar confiança, capacitat per guanyar-se la complicitat de notables sectors de l’esquerra independentista catalana i de molts, que no sent-ho, no acabaven de refiar-se dels que s’han anat sumant al desig de llibertat plena del poble català. Faig aquest incís, malgrat tenir molt clar que ni puc, ni vull, ni haig de ficar-me en els afers interns de la CUP.

Ara bé, mentiria si digués que estic molt impactat per aquesta desfeta. Feia setmanes -que se m’han fet molt llargues- que es veia a venir aquest final més propi d’una òpera bufa que d’un col·lectiu conformat per gent assenyada. Sóc conscient que els diputats de la CUP es van atipar de repetir que no investirien al president Mas. Però, pregunto, això quedava explicitat en el seu programa electoral que fet i fet és el veritable contracte entre un partit i els seus votants?. He de dir que, ja des del principi, em desassossegaren els gestos d’immaduresa, la sensació que tot els venia molt gran i, sobretot, que els pitjors ismes, provinents de doc-trines revolucionàries més que tronades, s’havien apoderat del dia a dia, fet seu el nucli dur de la formació. Recordem a tall d’exemple que de bon principi ja no van voler compartir responsabilitats en la mesa del parlament, fet que després va propiciar la designació d’un senador unionista en detriment d’un independentista. Aquests, i molts d’altres, eren signes delators per témer que anar de bracet amb ells no augurava poder portar a bon port un projecte digne. Sí, feia massa temps que eren massa les percepcions que m’havien fet covar la convicció que, si feia el cas, estroncarien el somni. Tanmateix, veient tanta inconsistència vessant pertot, personalment feia força dies que veia com a desitjable el no pacte en la mesura que no sabia veure com es podien afrontar els reptes majúsculs que esperaven al nou govern apuntalats amb aquests aliats tan poc fiables. Millor, doncs, tornar a consultar a la gent abans que persistir en la degradació, haver d’assistir a la redacció de nous capítols tots ells prenyats del feridor ridícul en què feia ja massa setmanes ens havien instal·lat.

Fa desenes d’anys que sóc independentista. Vull dir, alt i clar, que mai com en aquests temps m’havia sentit tan proper a la victòria. Però entenc que cal acceptar que aquesta batalla l’hem perduda, i que ha estat per culpa nostra. El cert és que amb l’enemic exterior ja hi contàvem, però amb les febleses (sóc generós en el qualificatiu) internes, no tant. Tanmateix en aquesta hora d’incertesa, més que mai, vull expressar el meu convenciment absolut que guanyarem la guerra. D’aquí a dos mesos, potser dos anys, tal vegada un decenni. Però guanyarem. Cal fer avinent que si fa cinc anys vam disposar de prou coratge per instal·lar-nos en una dinàmica guanyadora, ara, certament, hem patit una entrebancada humiliant, però estic convençut que engegant a dida les mesquineses puntuals farem fora els ineptes, que enderrocarem les polítiques de campanar. Som forts perquè cada vegada som més, i si bé ara patim aquesta defallença puntual, tanmateix les dinàmiques sostingudes mai ens havien estat tan favorables. És el meu convenciment, ni que sigui perquè no m’imagino els independentistes emprenyats, ara traient foc pels queixals, no anant a votar el mes de març. Amb l’avantatge que aquesta vegada disposarem de molta més informació, ara sabem de cert quin peu calça cadascú, començant per aquests venedors de fum que ens volem fer creure que l’España de sempre, algun segle d’aquests, ens deixarà fer un referèndum sobre la llibertat de Catalunya, així, de bon rotllo. Canviar España? Macià, Companys, Cambó, Pujol, Maragall, Mas... sí, ells i molts d’altres, també ho van creure. I així hem anat passant, acumulant decennis de desenganys. Si us plau, entenc que ara és hora de parar-los els peus, de bescantar aquests entabanadors de suca-mulla.

I per acabar, dos precs finals. Un: que Junt pel Sí repeteixi candidatura persona per persona. És a dir, que la llista de Barcelona la torni a encapçalar Raül Romeva i la tanqui Josep Guardiola. I en Llach a Girona. Dos: que la CUP se’n tornin a fer política municipal, on han fet i poden fer molt bona feina. Certament estic del tot convençut que no han deixat dubtes sobre el fet palès que la política nacional els hi ve molt, però que mooooolt, gran.