A Catalunya no està passant res de sorprenent ni d’inesperable. Tampoc no s’està fent el ridícul, com s’ha dit, ja que per això cal un públic en condicions de donar lliçons de dignitat. A Catalunya ha crescut una voluntat de sobirania que ve d’antic i que de tant en tant aflora prou per a fer creure en la independència a molts. Però aquest convenciment no ha de ser simplista. Algú ha cregut mai que la independència seria fàcil? Ben cert que ningú no ens regalarà res. Tenim adversaris arreu, i tenim aliats, només faltaria, però aquesta guerra democràtica és nostra i ningú no la batallarà per nosaltres.
Després d’unes eleccions que volien ser plebiscitàries, i que van donar un resultat que no ho era en favor de la independència, calia esprémer majories parlamentàries, i això implicava agermanar en aquest objectiu dos bàndols destinats a detestar-se. Per a aquells que estan convençuts que durant anys se’ls han pres el pèl de manera continuada i massiva i  que el món polític, el financer, l’administratiu, el bancari, el fiscal, l’alta justícia i el poder en general són corruptes, i no deixen de tenir la seva part de raó, l’actual president en funcions és un símbol a eradicar si es vol fer una neteja a fons. Com també entenc que els remeis que proposen aquests anomenats antisistema són d’acceptació minoritària i d’utilitat dubtosa. A l’altra banda hi ha qui ha mostrat prou voluntat de risc des del moment que va fer seva la bandera de la independència, ha concitat la complicitat de gent molt diversa, ha demostrat un alt suport popular i sembla proper a les vies realistes. Seria possible i fins i tot desitjable, destriar les prioritats? Potser caldria posar en primer lloc l’establiment de les bases d’un estat nou i modern, que gaudís de la relativa independència que tenen els estats del segle XXI perquè després, i dintre dels seus límits, cadascú l’administrés com millor convingués als catalans. Almenys aquest primer pas hauria de ser majoritari i altament consensuat. Aquest nostre país sempre que ha volgut fer la guerra, la revolució i la independència, tot alhora, ha perdut les tres coses. I som, també, una ciutadania prou assenyada per no creure que ningú és indispensable. Les nostres guerres són avui, per sort, a les urnes, però cal saber en tot moment què es vol, de quina força es disposa i amb quines persones s’identifica la majoria. Avui no veig clares cap de les tres coses. I, a més, hem d’entendre que  estem en una cursa d’obstacles en la qual no serà fàcil arribar a la meta.