Acord en el descompte
Les últimes eleccions al Parlament de Catalunya s’havien plantejat com un plebiscit sobre el procés sobiranista. Entre les dues formacions independentistes no arribaven al 50% dels vots. El 20-D els partits independentistes es quedaven molt lluny dels resultats del 27-S en aconseguir només un 31% dels vots. Un retrocés des del 48% al 31% en només dos mesos és molt significatiu. I això sense tenir en compte que el plebiscit mai es va guanyar.
A més, el NO definitiu de la CUP a Mas semblava que ens portava a unes noves eleccions el 6 de Març fins a l’acord d’investidura i governabilitat al que van arribar el passat dissabte en el temps de descompte.
Fins ara els partits sobiranistes s’havien apropiat d’un desig àmpliament majoritari per poder votar i decidir el futur de Catalunya, resumit en les paraules de Carme Forcadell “President, posi les urnes”. Aquests mateixos partits han vist les orelles al llop. A la vista dels resultats del 20-D i tot i les grans celebracions de la nit del 27-S saben que no són ni majoritaris ni hegemònics i han canviat l’exigència de votar per l’expressió molt més prosaica i gens inspiradora feta per Mas: “unes eleccions no ens portarien res de bo”. Aturem-nos a analitzar per a qui.
1. Mas i CDC (o la forma que vulgui prendre d’ara endavant) tenen por i amb raó. És més que probable que el pacte entre ERC i CDC no es pogués repetir i per tant CDC fes uns resultats dolentíssims com va passar el 20-D. Convergència paga les retallades, els processos judicials oberts, les seus embargades, el 3%, les imputacions del clan Pujol, el cas Palau. Perdria la possibilitat de liderar res amb tot el que implica: tenir persones del partit ocupant càrrecs a conselleries, direccions generals, càrrecs de confiança...
2. Junqueres i ERC ja han vist que era possible fer el sorpasso a CDC com a partit majoritari dins el sobiranisme. Des del moment que no eren especialment partidaris de la llista conjunta el 27-S tindrien motius per l’alegria, però els espectaculars resultat d’En Comú Podem, que ha tornat a posar sobre la taula el Dret a Decidir i no el full de ruta independentista, fan que no vulguin tornar a votar.
3. Les dues ànimes de la CUP, la independentista i l’anticapitalista, es troben en una situació de greu fractura interna després de la desastrosa gestió de la presa de decisions i de la negociació amb JxSí. Enfrontada la direcció a un escenari de recules cap als 3 diputats un altre cop (amb fugues cap a ERC pel costat sobiranista i cap als partits minoritaris antisistema pel costat anticapitalista) han optat per un acord humiliant pels seus postulats, comprometent-se a mantenir un govern de dretes i a no votar amb els partits no sobiranistes. A la pràctica, perden el seu paper d’oposició. Veurem com s’ho prenen les seves bases.
Caldrà estar expectant sobre quina forma acabarà prenent el govern de l’Estat. Per sort, Espanya no és el PP i una coalició d’esquerres obriria noves perspectives. No sóc una il·lusa, sé que el PP té 123 diputats, suficients per bloquejar, si així ho volguessin, qualsevol reforma constitucional.
Sembla que queda marge per a la negociació. Ara és el moment de reformar una Constitució que molts considerem ja superada tot i les bondats que ens va portar en el seu moment. Cal avançar cap a un federalisme asimètric i solidari, que reconegui l’especificitat dels diferents pobles i nacions que conformen l’estat i que faci possible blindar les competències més sensibles com poden ser la llengua o el model educatiu. Una Espanya plurinacional a la vegada que solidària.
A més, el NO definitiu de la CUP a Mas semblava que ens portava a unes noves eleccions el 6 de Març fins a l’acord d’investidura i governabilitat al que van arribar el passat dissabte en el temps de descompte.
Fins ara els partits sobiranistes s’havien apropiat d’un desig àmpliament majoritari per poder votar i decidir el futur de Catalunya, resumit en les paraules de Carme Forcadell “President, posi les urnes”. Aquests mateixos partits han vist les orelles al llop. A la vista dels resultats del 20-D i tot i les grans celebracions de la nit del 27-S saben que no són ni majoritaris ni hegemònics i han canviat l’exigència de votar per l’expressió molt més prosaica i gens inspiradora feta per Mas: “unes eleccions no ens portarien res de bo”. Aturem-nos a analitzar per a qui.
1. Mas i CDC (o la forma que vulgui prendre d’ara endavant) tenen por i amb raó. És més que probable que el pacte entre ERC i CDC no es pogués repetir i per tant CDC fes uns resultats dolentíssims com va passar el 20-D. Convergència paga les retallades, els processos judicials oberts, les seus embargades, el 3%, les imputacions del clan Pujol, el cas Palau. Perdria la possibilitat de liderar res amb tot el que implica: tenir persones del partit ocupant càrrecs a conselleries, direccions generals, càrrecs de confiança...
2. Junqueres i ERC ja han vist que era possible fer el sorpasso a CDC com a partit majoritari dins el sobiranisme. Des del moment que no eren especialment partidaris de la llista conjunta el 27-S tindrien motius per l’alegria, però els espectaculars resultat d’En Comú Podem, que ha tornat a posar sobre la taula el Dret a Decidir i no el full de ruta independentista, fan que no vulguin tornar a votar.
3. Les dues ànimes de la CUP, la independentista i l’anticapitalista, es troben en una situació de greu fractura interna després de la desastrosa gestió de la presa de decisions i de la negociació amb JxSí. Enfrontada la direcció a un escenari de recules cap als 3 diputats un altre cop (amb fugues cap a ERC pel costat sobiranista i cap als partits minoritaris antisistema pel costat anticapitalista) han optat per un acord humiliant pels seus postulats, comprometent-se a mantenir un govern de dretes i a no votar amb els partits no sobiranistes. A la pràctica, perden el seu paper d’oposició. Veurem com s’ho prenen les seves bases.
Caldrà estar expectant sobre quina forma acabarà prenent el govern de l’Estat. Per sort, Espanya no és el PP i una coalició d’esquerres obriria noves perspectives. No sóc una il·lusa, sé que el PP té 123 diputats, suficients per bloquejar, si així ho volguessin, qualsevol reforma constitucional.
Sembla que queda marge per a la negociació. Ara és el moment de reformar una Constitució que molts considerem ja superada tot i les bondats que ens va portar en el seu moment. Cal avançar cap a un federalisme asimètric i solidari, que reconegui l’especificitat dels diferents pobles i nacions que conformen l’estat i que faci possible blindar les competències més sensibles com poden ser la llengua o el model educatiu. Una Espanya plurinacional a la vegada que solidària.