En contestació a la pregunta que efectua el Sr. Jordi Tubau, president de l’Associació Esportiva de Sant Grau: “Què passa amb els Nostres Boscos”, publicat el passat dia 8 de gener a El Ripollès, m’agradaria efectuar els següents comentaris:

Un fet actual en relació als nostres boscos és que tothom en vol treure profit: en vol viure, practicar esports, anar a buscar bolets o plantes, o el que sigui. En molts d’aquests casos, aquestes pràctiques, cada vegada més habituals, no aporten res al bosc, sinó tot el contrari: malmeten els camins en circular-hi amb vehicles motoritzats, sense tenir cura de si aquests estan molls o no, deixen brossa i estris de tota mena, destrossen els vaquers... i les conseqüències de tot això fa que, sovint, les nostres contrades no són les que desitjaríem que fossin aquells que estimem els boscos.

Respecte de les tales dels arbres a què fa referència, entenc el que esmenta en el seu article i sé que ho diu de bona fe. Les tales que es fan, li haig de dir que estan molt ben controlades per part de l’Administració, així com els seus diferents organismes. Estan sota la vigilància dels guardes forestals, s’efectuen les corresponents certificacions, plans tècnics de gestió, etc. Si em permet, aviat hi hauria una oficina o agència estatal per a cada bosc.

L’altre aspecte que esmenta és l’accés que tenen els camions i tractors als boscos. Li hem de dir que aquests vehicles no s’utilitzen precisament per anar a passejar, sinó tot el contrari: per treballar amb feines que convenen fer. Treballs, que d’altra banda, hi ha dificultats per trobar persones que vulguin realitzar-los. Treballs que intentar-los fer com antuvi, amb animals, avui en dia serien totalment inviables econòmicament.

Els beneficis ambientals que ens proporcionen els boscos són innombrables i podrien ser-ho molt més si la seva gestió es portés millor.

Un d’aquests és que, a Catalunya, el 60% del territori és rural. No obstant això, a la comarca del Ripollès els boscos ocupen el 98% del territori i, en considerar que cada hectàrea absorbeix 4’2 tones de CO2 a l’any, la contribució ambiental que fan els nostres boscos és molt important.

Per tant, podem compaginar perfectament la funció biològica dels boscos i els ecosistemes forestals amb la utilització raonable dels recursos que genera. No es concep mai en el nostre territori una tala d’un bosc que no sigui per millorar-lo.

No es poden infringir les lleis biològiques ni els processos ecològics. Les normes de la biodiversitat, sostenibilitat i multifuncionabilitat s’han de mantenir sempre.

En els últims anys, però, l’abandonament a la comarca del Ripollès per part de l’Administració ha estat quasi total. Això ha comportat el creixement de tota classe d’arbustos, avellaners i romegueres; que també creiem que hi han de ser, però guardant un equilibri, donat que aquestes plantes envaeixen i malmeten el creixement sostenible del bosc, alhora que augmenten el risc d’incendis.

D’altra banda, s’observa que les grans despeses que s’originen quan es dupliquen estudis, projectes de tota mena i oficines comporten que no quedi pressupost per destinar-lo allà on hauria de ser destinat: dins del bosc mateix. Fent neteges, tales selectives, arreglant els camins, vigilant si els arbres tenen alguna plaga o mancança i posant-hi remei de forma immediata.

Després d’una acció de tala controlada queden esporgats i branques a terra. Sovint és convenient deixar-les per tal que es converteixin en adobament per al terreny, atès que probablement serà l’únic que rebrà durant anys. Entenem que també seria convenient que durant una temporada es limités la presència humana en aquests espais on s’ha fet l’actuació, per així refer-se.

La Generalitat, probablement per compensar la deixadesa que ha tingut a la comarca del Ripollès aquests últims anys, ha aprovat a última hora de la legislatura un Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser; parc al qual no ens oposem, sempre i quan s’efectuï en les adequades condicions (PEIN) per motius ecològics i no polítics, tal com s’ha fet amb l’ampliació del terme de Molló i que no havia estat mai PEIN ni reuneix les condicions de ser-ho.

El propietari forestal, encara que inverteixi tots els escassos recursos que li pot proporcionar la finca, no té prou per poder mantenir el seu territori com tocaria estar. Per tant, entenem que seria convenient que la Generalitat subvencionés aquesta manca de recursos i donés la possibilitat que fossin administrats directament pels que millor les administren, és a dir, els silvicultors particulars mateixos, com a “pagament de serveis ambientals”.

Esperem que, amb aquesta breu nota, hàgim contestat la seva pregunta amb el que humilment hem exposat, fruit de la nostra experiència i coneixements adquirits al llarg dels anys.

Desitgem, d’altra banda, que el nou govern que tenim rectifiqui la política forestal duta a terme en els últims anys i així puguem tenir uns boscos arreglats com els que tenen a altres països d’Europa.