A Catalunya hi ha 330 municipis amb menys de 500 habitants. Representen un 34 per cent del territori català. Ara, això sí, només hi vivim un 1,2 per cent dels catalans i catalanes. Se’n troben sobretot a les comarques de muntanya, però també a zones més planes de la Catalunya central o de l’Empordà, en canvi cap a la costa i a les comarques metropolitanes, no. En algunes comarques són la majoria de municipis com a Conca de Barberà, el Priorat, el Solsonès o el Ripollès. 

Concretament a la nostra comarca, 12 dels 19 municipis tenen entre 127 i 398 habitants. Aquí també representen demogràficament un percentatge molt inferior que en quilòmetres quadrats: un 10,52 per cent del ripollesos. De fet, els 2.664 habitants d’aquesta dotzena de municipis, som tants com un barri gran de Ripoll. Però de ben segur que, tot i que una gran part s’han de moure cada dia cap a altres municipis, per feina o per estudis, tothom està ben orgullós de viure en aquests pobles. 

En els darrers 25 anys els diferents estaments institucionals han promogut inversions i actuacions per millorar les condicions de vida en els municipis menys poblats del país. Els ajuntaments propis han estat la peça clau, tant per reivindicar mancances i necessitats com per plantejar solucions i projectes que s’han anat concretat en una extensió de serveis i prestacions a tots els racons dels nostres municipis.

La feina feta per als electes locals en consistoris de 5 o 7 regidors que dediquen part del seu temps lliure a treballar de manera voluntària per al seu municipi ha estat molta i no sempre ben reconeguda per la societat. Massa sovint se senten veus que pregonen l’eliminació dels ajuntaments en municipis de menys de 1000 habitants argumentant una eficiència econòmica poc sustentada per dades reals. I els ciutadans, també massa sovint, ho aplaudeixen perquè equiparen aquests polítics locals amb els que surten a la televisió que s’apugen cada legislatura el sou, tenen targetes black i cobren per a cada reunió que van. Doncs res més lluny de la realitat, ni sous (i molt menys de sis dígits a l’any), ni targetes ni dietes de restaurant d’estrella Michelin. A més, que no s’haurà de continuar tenint enllumenat públic en els nuclis de població? Que no s’hauran de netejar els carrers? Que no es farà el manteniment dels espais públics? Total, aquestes despeses les tindrà un altre municipi, no desapareixeran pas. 

Avui que es planteja la necessitat de fer més participativa la política, d’apropar-la més al ciutadà i que aquest pugui decidir de manera directa les polítiques a dur a terme, pensar en suprimir ajuntaments, que són la instància més propera per als veïns, és un contrasentit. Com més a prop es té el centre de decisió, més ràpida, pràctica i econòmica sol ser la resposta. Ser subjecte polític ple, no està pas renyit amb mancomunar i ajuntar-se per trobar solucions més barates i efectives. De vegades, sembla que des del món urbà descobreixen la sopa d’all, però si preguntessin als municipis com gestionen el dia a dia veurien que es va per feina i amb el mínim es fa tant com es pot. No és una qüestió romàntica d’identitat mantenir aquests micropobles, sinó d’autogovern responsable per vetllar per a l’equilibri territorial i la igualtat d’oportunitats de tots els catalans i catalanes.