Tan calentet que s’està a casa i amb el fred que déu fer a fora, qualsevol surt!

Tots ens hem fet aquesta reflexió un moment o altre del matí o de la tarda, quan minva el sol i la veritat és que si he sortit a fer un volt pel poble a aquesta hora, l’he trobat gairebé buit i m’ha envaït una certa nostàlgia de temps passats en què el jovent maldàvem per “anar a fer volts”, sobretot el capvespre, per veure qui vèiem o, encara millor, per veure si vèiem aquell o aquella que esperàvem trobar.

Avui tot això ha canviat i el jovent ja es troben a l’hiperespai o al núvol (abans estàvem als núvols, però no hi trobàvem mai ningú) i es comuniquen (i es veuen!) des de l’habitació de casa.

Ho entenc, però em reca. Em reca la sensació de solitud. Em reca la sensació de falta de vida al poble. Em reca que, més enllà d’una sensació, cada dia que passa és més una realitat.

Personalment m’hi esforço (potser no prou) a sortir i a “fer un volt”, però costa perquè aquesta mandra s’encomana.

Així i tot, em nego a deixar-me endur per aquesta mandra i em proposo fer més sovint aquest volt pel poble, aprofitar millor el solet de migdia per gaudir de les terrasses, no renunciar a comprar al comerç de proximitat (gaudir del contacte personal que m’ofereix), parar-me a xerrar una estona, si tinc oportunitat, i gaudir de la vida de poble que, quan m’ha tocat estar-ne fora, l’he enyorat i molt.

Potser perquè ho tenim tant a l’abast que no valorem prou bé el que representa conèixer la gent amb la qual coincidim pel carrer, saludar-nos, preguntar pels uns i els altres i comentar aquell fet proper que tots sentim com a nostre i que és de tots. Potser, per quotidià, no valorem la comoditat de poder anar arreu a peu, com aquell que passeja, sense urgències pel semàfor (ara ja n’hi comença a haver algun) i sense gairebé cues enlloc. Potser perquè ho tenim tant a l’abast no valorem prou bé que vivim enmig d’un entorn privilegiat, per la natura, pel paisatge, per la història i també pel clima social que ens envolta.

Us convido a ajudar-me a no cedir a la mandra, a sortir a viure el nostre poble i a retrobar el gust de gaudir d’aquest entorn i d’aquest privilegi que és viure al Ripollès.