El Ripollès per a mi és casa meva, però sé, gairebé segur, que no hi tornaré. El Ripollès és casa meva, la meva terra, el lloc on he crescut, he viscut i he treballat. També és on tinc a la família, als millors amics i la gent que més m’aprecio. Però sí, gairebé segur, que no hi tornaré. 

Molta gent pensa que no tornar al Ripollès és un gran error, però el cert és que és el cas de molts joves de la comarca. I el motiu és molt senzill: hem estudiat una carrera -cosa gairebé obligatòria en la nostra generació- i després tenim problemes per poder dedicar-nos al que ens agrada. Moltes vegades, per no dir sempre, al Ripollès encara costa més. 

És per això que la majoria de gent opta per buscar oportunitats a fora de casa. És la forma de guanyar-se la vida i alhora aconseguir sentir-se ‘realitzat’, tenir la sensació que fas allò que fa temps que perseguies. 

I que podem fer perquè això canviï? Primer de tot hem de ser conscients que el Ripollès és una comarca petita, allunyada de Barcelona -tot i que només està a una hora i quinze minuts de distància- i amb poca oferta laboral. Bàsicament, la que pot tenir. Òbviament no es pot convertir en un punt neuràlgic de la investigació de Catalunya, ni en l’epicentre de les finances del país. Això ja ho sabem! Però podem intentar que millori, que ofereixi més oportunitats a la gent jove, o encara més, que els joves tinguin l’opció d’engegar un projecte propi, un petit negoci amb què es puguin guanyar la vida fent el que els agrada. 

No dic que les administracions estiguin negant el suport al jovent de la comarca, però moltes vegades les ajudes que ofereixen no arriben a la població, no se sap que existeixen! Per tant, potser hem de treballar per una millor comunicació entre les institucions i la gent del territori, fer una petita empenta als valents que encara no han fet el pas i, per últim, ser conscients de quines són les nostres prioritats.

Hi ha qui prefereix viure a la comarca encara que no estigui realitzat professionalment parlant, i després hi ha qui posa la seva carrera professional per davant de tot i no té l’oportunitat de desenvolupar-la a la comarca. Hem de tenir clar què volem, i apostar-hi fermament. D’això també se’n diu un acte de valentia.