Generació rere generació els pares han pensat que és bo invertir en educació pels seus fills. Han pensat que així tindrien una vida millor de la que han tingut ells mateixos, o si més no, que se’ls obriria un futur ple d’oportunitats que ells no van tenir. 

En aquests moments, les noves generacions haurien d’estar veient els fruits de les inversions fetes pels pares. Segons estudis actuals fets a la comarca, indiquen que l’atur juvenil d’entre 19 i 34 anys voreja el 37%; però la dada més curiosa és que aquest índex d’atur augmenta en funció de la formació. En conseqüència, els joves de la comarca intenten trobar feina a les grans ciutats; i alguns joves de les grans ciutats, cansats dels sous abusius i dels treballs precaris, fugen a comarques a la recerca d’una nova vida. 

Fa poc ser mileurista era una desgràcia, i avui en dia ser sis-centseurista és tota una sort, doncs vol dir que alguna feina has trobat. Els joves estudien, i molt; els joves es formen, i molt. Alguns afortunats per arribar a aquests 600 euros i d’altres per no res: en determinades professions ja no es valora la feina com abans es valorava. Músics, periodistes, fotògrafs, escriptors, politòlegs, comunicadors, dissenyadors... treballen gairebé gratis, o bé, per unes quantitats irrisòries quan troben feina.

La realitat dels joves de la comarca no és diferent de la resta del país; per molt que es parli de polítiques de joventut o de polítiques d’ocupació, de sortir de la crisi, de rebrots verds o de recuperació econòmica; en realitat només s’està parlant de quelcom irreal i superficial, si és que realment saben de què estan parlant. 

Des del 2008 que es va iniciar la suposada crisi, repetides vegades s’ha parlat de la sortida d’aquesta. Fa uns quants anys que se’n parla. Els joves de la comarca no som res més que un petit vaixell sense brúixola en mig d’una gran tempesta on ningú ens sap dir quan amainarà. La realitat social a la comarca no dista molt del que viuen els joves a les grans ciutats. Potser és hora que ens comencem a preguntar si en realitat el que estem vivint no és un canvi sistèmic on totes les mesures que s’estan aplicant no són res més que paraules buides i bones intencions. 

Malgrat tot, els joves ens seguirem formant, seguirem treballant i seguirem endavant reclamant l’espai que per dret i esforç ens pertoca en aquesta nova realitat social que ens ha tocat viure.