M’han demanat que escrigui sobre Ripollès Desenvolupament (RD). Suposo que la petició ve motivada per la crisi, per la qual transcorre darrerament la vida de RD i per sentir la veu i la reflexió d’un antic president, com jo, que hi va exercir entre els anys 2003 i 2005, una època que potser ara sembla feliç.

La meva veu i la meva reflexió no sé si té massa valor d’actualitat. El pas dels anys, l’assumpció d’algunes altres responsabilitats, m’han fet perdre l’historial i l’evolució interna dels darrers anys de RD.

De la lectura en diagonal de la premsa i d’algunes converses amb gent, i també com a usuari d’alguns dels serveis que presta RD, he arribat a algunes conclusions que apunto.

RD pateix la llarga i permanent crisi de la comarca, que és també la del país, un país poc donat a la cooperació i massa amant de l’individualisme. De la meva època de president recordo les dificultats per implicar en finançament del consorci alguns dels actors principals de la comarca, ja fossin alguns ajuntaments, la patronal o els sindicats. Ens mancava cohesió i comprensió del que vol dir ser un consorci i consorciar, que deu voler dir renunciar a part del propi egoisme local en benefici d’un interès general o global.

Aquest problema, que no és exclusiu del Ripollès, no el vam saber resoldre, i sembla que roman. A banda d’això, llegeixo que hi ha la idea de reconvertir Ripollès Desenvolupament en una agència. No dubto de la bona intenció dels promotors d’aquesta idea, però em permeto apuntar que cal reflexionar-la bé i mirar que no siguem davant d’un parany o d’una moda que s’ha estès per la nostra administració. A tot arreu s’estan fent agències com si fossin el remei màgic als problemes de funcionament de la nostra administració, quan els problemes de funcionament de la nostra administració, opino, no són la lentitud amb què funcionen els engranatges funcionarials, sinó que potser són la paràlisi política i la manca de voluntat i valentia polítiques. En podria parlar des de l’ àmbit del patrimoni cultural, en el qual la creació d’una agència no ha solucionat la gestió del patrimoni cultural, perquè el problema del patrimoni cultural ve de la manca de voluntat política ja històrica i permanent de dotar-lo de generosos pressupostos.

El mateix, doncs, passa amb Ripollès Desenvolupament. La creació d’aquest consorci va ser un acte de voluntat política, suportada per uns pressupostos, i la seva continuïtat no ha de ser res més que la confirmació d’aquesta voluntat.