El temps passa inexorable, lent, dóna perspectiva, ubica, aclareix o per dir-ho col·loquialment, retrata. Ara assisteixo, afortunadament de lluny, al debat al voltant del futur de l’antic Consorci Ripollès Desenvolupament, ara Agència.

Aquesta cançó no és nova, aquells que hem passat pel Polígon Pintors 2-4 amb poca o molta responsabilitat ho sabem bé. Segons d’on bufi el vent o quin sigui el resultat electoral, els detractors passen a cantar les excel·lències i els que quan no hi eren ho volien xafar tot, en arribar-hi no tenen prou mans per engrandir la casa.

La complexitat de l’estructura (pensada per equilibrar i acontentar) que conforma l’ànima de l’entitat és, al meu entendre, la clau que explica l’olla de grills en què ha derivat tot plegat. 

Les misèries humanes, el baix perfil d’algun polítiquet, l’ambició desmesurada d’algun altre juntament amb un atac de banyes ens ha portat fins aquí.

La immensa majoria dels habitants del Ripollès i, segurament molts d’aquells que des d’una regidoria o alcaldia qüestionen la tasca que desenvolupa l’ens no són conscients de la ingent feina que fa la gent de l’Agència. Es podrà discutir la idoneïtat de les línies estratègiques, l’oportunitat de les accions o fins i tot si és competència de l’ARD concórrer a determinades convocatòries però mai, mai podrem dubtar de la professionalitat i dedicació del personal.

De fet, hi ha quelcom més que no ha canviat. Des d’un inici hi ha hagut dins un sector amb una altruista, desinteressada i decidida voluntat de servir al territori; i un altre bàndol que si se’n pot servir, treure’n benefici o protagonisme, no para de tocar els ous (…), és talment com convidar la guilla a vigilar el galliner.

Sempre he defensat que una comarca com el Ripollès ha de disposar d’una estructura humana estable, qualificada i numèricament suficient capaç de treballar per i el turisme sense la constant amenaça de la precarietat i la discontinuïtat. Des d’un inici el Consell ha delegat aquesta responsabilitat, com si ho externalitzés, un error. I per error, majúscul, la rebequeria de fraccionar la marca!

Tanmateix no seria cap drama prioritzar recursos i aturar la sagnia constant que representa l’Aula. Una autogestió valenta ha de fer que les instal·lacions siguin viables i sostenibles que l’han de portar al centre a ser un referent, lluny de la sensació de “guarderia” que a hores d’ara transmet. S’ha d’exigir a Ensenyament que faci front puntualment als compromisos, insuficients, i que contribueixi en la mesura que les instal·lacions, alumnat i professorat es mereixen. La resta de recursos necessaris s´haurien de generar a través de la mateixa activitat, aportacions de l’entorn privat, cursos…

Si no ha canviat, els altres projectes que desplega l’Agència (Ocupació, Leader…) han de venir subvencionats en un percentatge molt alt, tant en el capítol de personal com les accions que en deriven. La resta s’ha de cobrir amb les aportacions dels socis i és aquí on ja grinyola la màquina. Als endarreriments dels pagaments compromesos per les administracions superiors cal afegir al “debe” la nul·la aportació econòmica dels socis de l’àmbit privat. Només els socis qualificats de públics contribueixen al sosteniment econòmic (cal ser justos i puntualitzar que l’Associació d’hostaleria fa una aportació dinerària, però a canvi de serveis, no pel funcionament ordinari de la casa).

Clama al cel que des de l’àmbit privat i empresarial no es contribueixi al sosteniment, essent aquest sector el que més suport i atenció rep. S’ha d’explicar que els beneficiaris últims de bona part, per no dir tota, de la feina feta des de l’Agència és el teixit empresarial i industrial. Quan es fan accions de promoció turística l’objectiu és fer guanyar diners (dinamitzar) als hotelers, restauradors, càmpings, turisme rural….. Quan es parla de Producte del Ripollès es pretén fer créixer les vendes a carnisseries, xarcuteries, petits elaboradors agroalimentaris, pagesos…. Des del moment que es forma gent per incorporar-la a la indústria, s’estalvia temps i diners a l’empresariat. I així anar fent. No és just, doncs, exigir solidaritat i esforç al món empresarial?

La situació que tenen davant els actuals gestors és crítica. La solució no és fàcil i requerirà el compromís i la suma de tot el territori. El que cada cop veig més clar és que cal refundar el projecte de forma decidida, valenta i des dels fonaments, jubilant definitivament l’immobilisme.