Fauna salvatge i dret a decidir de la gent de la terra

En els darrers mesos la preocupació de la gent de muntanya envers la proliferació descontrolada de la fauna salvatge i la pèssima gestió que en fan les administracions corresponents, ha anat en augment. S’ha anat convertint en indignació pel que s’entén com a una imposició que no compta en absolut amb el consens i els acords de la gent del territori i que afecta les activitats econòmiques tradicionals de muntanya, que en són les principals perjudicades.
No es tracta de fer incompatible la ramaderia i l’agricultura amb la fauna salvatge, però el que no es pot obviar és que la presència -sovint massiva- de determinades espècies provoca, en alguns casos, perjudicis econòmics que actualment són assumits exclusivament pels ramaders i els agricultors. Si com a societat decidim (que no imposem) que les muntanyes d’aquest país han de comptar amb la presència de depredadors, aus carronyaires (que no sempre ho són), ungulats, cèrvids... calen mesures compensatòries, i no només d’ordre econòmic. Fan falta controls sanitaris de la fauna salvatge més exhaustius, la retirada d’animals i colònies problemàtiques, així com la preparació de les instal·lacions per evitar atacs, etc.
Probablement el debat de fons va molt més enllà, i rau en el fet que en aquest país cada dia proliferen més les tesis que entenen el Pirineu i el conjunt de sistemes muntanyosos com a un jardí i un zoo. I això, ras i clar, és inacceptable. I és que el dret a decidir no pot ser de cap de les maneres un dret exclusiu dels habitants de la ciutat. Les decisions no es poden prendre des dels despatxos de la gran Barcelona, condicionats per una opinió pública (certament majoritària) que viu molt allunyada i amb un desconeixement absolut de les problemàtiques que suposa la no gestió de la fauna salvatge. Aquesta manera de prendre les decisions porten a l’increment de la desafecció de la gent de muntanya envers les institucions d’aquest país. Es pot justificar que a numèricament som irrellevants (podríem arribar a dir que prescindibles), però alhora és molt indicatiu per entendre com serà aquest nou país que volen construir.
