Frustrats
Fins al darrer moment la CUP ha estat desfullant la margarida del sí o el no als pressupostos del Govern de la Generalitat per al 2.016... i al final ha estat no.
Aquest no vol dir moltes més coses que negar-se a tenir un pressupost amb molts més recursos per a millores socials, més recursos per a atenció als aturats, més recursos per a innovació, o més recursos per a la projecció internacional de Catalunya com a país de progrés i d’entitat en l’entorn internacional, aprofitant l’embranzida de l’economia d’aquest darrer any i que també podíem gaudir d’uns fons de regulació que el govern central havia de transferir (més de 1000 milions d’euros) i que en el cas d’uns pressupostos prorrogats, com sembla que passarà, no tindrien partida d’aplicació i el govern central ho aplicarà directament a reduir el deute i no s’incorporarà a accions de govern com volíem.
Tot plegat un despropòsit.
A part de l’alentiment que suposarà per a l’economia del país un pressupost que repeteix i que, per tant ,no representa cap avenç respecte l’any passat, el que també representa és una transgressió clara a un acord que va costar molt car a la coalició que governa (Junts pel sí) i que havia de garantir la governabilitat aquesta legislatura i permetre un avenç substancial en el camí cap a la sobirania del país.
S’ha trencat el plat bonic i per més que s’intenti enganxar de nou (que avui no veig com es podria fer), les juntures es veuran sempre més.
Vist de portes en fora, aquest desencontre evidencia una fragilitat en l’acció de govern que no ajuda a la necessària confiança en l’estabilitat política que l’economia reclama sempre per a les seves projeccions a mig i a llarg termini, no ajuda a la necessària confiança en l’estabilitat legislativa sense la qual massa gent no gosa arriscar-se a emprendre o a invertir.
He comentat que molt probablement es prorrogaran els pressupostos, però també pot passar que s’iniciï un camí d’entrebancs i d’oposició que no permeti continuar amb l’acció de govern i ens veiem abocats a unes noves eleccions i, en aquest cas, més de la meitat dels catalans que varen votar conscients de la voluntat plebiscitària de les eleccions passades, veurien frustrades les seves expectatives de progressar decididament pel camí de la sobirania nacional.
I no sé (més aviat no ho crec) si una oportunitat com aquesta es tornarà a repetir en els pròxims temps.
I tot això per un no, que no diu sí a res que sàpiga entendre.
I el resultat és una gran frustració, que superaré, que superarem, segur, perquè les persones, els pobles, les nacions, no s’aturen i, amb frustració o no, seguirem treballant i seguirem lluitant per fer d’aquest nostre país el millor per viure i ser-hi feliç.
Aquest no vol dir moltes més coses que negar-se a tenir un pressupost amb molts més recursos per a millores socials, més recursos per a atenció als aturats, més recursos per a innovació, o més recursos per a la projecció internacional de Catalunya com a país de progrés i d’entitat en l’entorn internacional, aprofitant l’embranzida de l’economia d’aquest darrer any i que també podíem gaudir d’uns fons de regulació que el govern central havia de transferir (més de 1000 milions d’euros) i que en el cas d’uns pressupostos prorrogats, com sembla que passarà, no tindrien partida d’aplicació i el govern central ho aplicarà directament a reduir el deute i no s’incorporarà a accions de govern com volíem.
Tot plegat un despropòsit.
A part de l’alentiment que suposarà per a l’economia del país un pressupost que repeteix i que, per tant ,no representa cap avenç respecte l’any passat, el que també representa és una transgressió clara a un acord que va costar molt car a la coalició que governa (Junts pel sí) i que havia de garantir la governabilitat aquesta legislatura i permetre un avenç substancial en el camí cap a la sobirania del país.
S’ha trencat el plat bonic i per més que s’intenti enganxar de nou (que avui no veig com es podria fer), les juntures es veuran sempre més.
Vist de portes en fora, aquest desencontre evidencia una fragilitat en l’acció de govern que no ajuda a la necessària confiança en l’estabilitat política que l’economia reclama sempre per a les seves projeccions a mig i a llarg termini, no ajuda a la necessària confiança en l’estabilitat legislativa sense la qual massa gent no gosa arriscar-se a emprendre o a invertir.
He comentat que molt probablement es prorrogaran els pressupostos, però també pot passar que s’iniciï un camí d’entrebancs i d’oposició que no permeti continuar amb l’acció de govern i ens veiem abocats a unes noves eleccions i, en aquest cas, més de la meitat dels catalans que varen votar conscients de la voluntat plebiscitària de les eleccions passades, veurien frustrades les seves expectatives de progressar decididament pel camí de la sobirania nacional.
I no sé (més aviat no ho crec) si una oportunitat com aquesta es tornarà a repetir en els pròxims temps.
I tot això per un no, que no diu sí a res que sàpiga entendre.
I el resultat és una gran frustració, que superaré, que superarem, segur, perquè les persones, els pobles, les nacions, no s’aturen i, amb frustració o no, seguirem treballant i seguirem lluitant per fer d’aquest nostre país el millor per viure i ser-hi feliç.