Curses de muntanya: hi tenim alguna cosa a dir?
Les curses de muntanya són activitats de base esportiva i competitiva. L’esport en si és poc agressiu al medi, però el nombre de curses i el de practicants han augmentat de manera espectacular aquests darrers anys. Acostumem-nos-hi, és una activitat que ha vingut per quedar-se. Des del punt de vista ambiental, tenim alguna cosa a dir? Sí.
Als ulls de qualsevol persona que estimi la muntanya fa mal veure la corrua d’alpinistes de tota mena que es dirigeixen cap al cim de l’Everest. Hi ha molta part de comercialització i de banalització del respecte més bàsic a la muntanya. El mateix sentiment m’ha envaït quan he vist rengleres de “runners”, equipats amb peces esportives d’alt rendiment, dirigint-se cap al Puigmal. Ja tenim el problema a casa.
Les curses de muntanya són activitats privades, sovint de base comercial, que es desenvolupen en el medi natural. La majoria d’entitats i empreses que hi inverteixen són del sector esportiu, moltes lligades al turisme o a la restauració i, com a suport, l’administració.
Als organitzadors d’una cursa de muntanya els hi cal el vistiplau de l’administració local i, sovint, de la Generalitat. La raó és que la majoria de curses travessen espais naturals protegits, ja que busquen un itinerari visualment impactant.
És correcte que una entitat privada de base comercial organitzi activitats esportives en terrenys públics? Sí, sempre i quan els organitzadors es sotmetin a un control públic, a una regulació que vigili l’itinerari, els perills i la neteja, principalment. Fixeu-vos que dic sotmetin. La majoria d’organitzadors demanen els permisos als ajuntaments de manera rutinària. És tan rutinari que alguns no accepten que es proposin modificacions, quan l’administració està obligada a preservar i a fer respectar el medi natural.
Quines 5 normes bàsiques caldria que els organitzadors respectessin? (1) L’itinerari ha de transcórrer per pistes ja existents, consolidades, minimitzant el camp a través o el pas per carenes on hi ha vegetació sensible. (2) És millor dividir una cursa nombrosa en proves diferents, de manera que redueixi el nombre de participants en un mateix itinerari. (3) La millor època per fer una cursa és d’octubre a febrer, quan les plantes han fet fruit i els animals han criat. (4) No s’haurien d’emprar bastons, erosionen i arranquen la gleba. (5) No s’ha de permetre llençar deixalles durant el recorregut, i cal eliminar totes les senyalitzacions de la cursa.
Les curses de muntanya poden ajudar a valorar el nostre entorn natural. Ara, cal recordar que estem enfront d’un problema similar al de certs boletaires. Molts dels que ara s’inicien en les curses no s’han nodrit de la cultura excursionista. No els hi parlis de respecte al territori, al bestiar o a normes no escrites que desconeixen. Els organitzadors i practicants de curses de muntanya poden i han de fer un esforç suplementari en aquest aspecte. I els organitzadors han d’aprendre a seguir les 5 normes bàsiques que hem anotat més amunt.
Als ulls de qualsevol persona que estimi la muntanya fa mal veure la corrua d’alpinistes de tota mena que es dirigeixen cap al cim de l’Everest. Hi ha molta part de comercialització i de banalització del respecte més bàsic a la muntanya. El mateix sentiment m’ha envaït quan he vist rengleres de “runners”, equipats amb peces esportives d’alt rendiment, dirigint-se cap al Puigmal. Ja tenim el problema a casa.
Les curses de muntanya són activitats privades, sovint de base comercial, que es desenvolupen en el medi natural. La majoria d’entitats i empreses que hi inverteixen són del sector esportiu, moltes lligades al turisme o a la restauració i, com a suport, l’administració.
Als organitzadors d’una cursa de muntanya els hi cal el vistiplau de l’administració local i, sovint, de la Generalitat. La raó és que la majoria de curses travessen espais naturals protegits, ja que busquen un itinerari visualment impactant.
És correcte que una entitat privada de base comercial organitzi activitats esportives en terrenys públics? Sí, sempre i quan els organitzadors es sotmetin a un control públic, a una regulació que vigili l’itinerari, els perills i la neteja, principalment. Fixeu-vos que dic sotmetin. La majoria d’organitzadors demanen els permisos als ajuntaments de manera rutinària. És tan rutinari que alguns no accepten que es proposin modificacions, quan l’administració està obligada a preservar i a fer respectar el medi natural.
Quines 5 normes bàsiques caldria que els organitzadors respectessin? (1) L’itinerari ha de transcórrer per pistes ja existents, consolidades, minimitzant el camp a través o el pas per carenes on hi ha vegetació sensible. (2) És millor dividir una cursa nombrosa en proves diferents, de manera que redueixi el nombre de participants en un mateix itinerari. (3) La millor època per fer una cursa és d’octubre a febrer, quan les plantes han fet fruit i els animals han criat. (4) No s’haurien d’emprar bastons, erosionen i arranquen la gleba. (5) No s’ha de permetre llençar deixalles durant el recorregut, i cal eliminar totes les senyalitzacions de la cursa.
Les curses de muntanya poden ajudar a valorar el nostre entorn natural. Ara, cal recordar que estem enfront d’un problema similar al de certs boletaires. Molts dels que ara s’inicien en les curses no s’han nodrit de la cultura excursionista. No els hi parlis de respecte al territori, al bestiar o a normes no escrites que desconeixen. Els organitzadors i practicants de curses de muntanya poden i han de fer un esforç suplementari en aquest aspecte. I els organitzadors han d’aprendre a seguir les 5 normes bàsiques que hem anotat més amunt.