Es pot dir que després de la sentència contra l’Estatut del 2010, va ser la massiva manifestació de l’11 de setembre de 2011 la que va obrir la caixa de Pandora del desig independentista. Mai com des d’aquells moments i fins ara la majoria dels ciutadans de Catalunya han estat tan decididament a favor de poder votar per arribar a fer de Catalunya una nació amb estat propi. 

Estem d’acord que aquesta és una tasca complexa i titànica, i que els enemics de la nostra causa són molts i poderosos; és com haver de remar contra corrent i sense tenir el vent a favor. Tot això ja ho sabem, i des del principi ja ens hem fet la idea de tot el que haurem de lluitar tots plegats perquè ens deixin decidir què volem ser. L’atac ha estat des del principi frontal i contundent, no importa, perquè això ja ens ho esperàvem. 

Per la nostra banda -la dels que sentim l’anhel de ser ciutadans d’un país lliure i amb estat propi- ha calgut fer molts esforços i dialogar molt per trobar un camí prou ample perquè tots els independentistes hi poguessin passar. Si en fem una analogia, seria com si per un camí hi haguessin de passar tota mena de gent, hi haurien de caminar criatures, joves i adults, pares que portarien els nadons en un cotxet, alguns potser anirien amb crosses, d’altres fins i tot amb cadira de rodes; i per tant el camí hauria de ser prou ample i suau, n’hauríem de treure bona part dels sots per permetre el pas de tothom i mirar que les giragonses fossin les mínimes. Tot per arribar a un mateix punt final compartit i desitjat per tots plegats. I conscients que a vegades el camí més ràpid no és pas el més recte.

Aplanar i suavitzar el camí per permetre que tothom hi pugui circular ha estat una feina llarga i difícil, molts s’hi han deixat la pell en aquesta obra, fins i tot renunciant i fent passes al costat. Però com que l’objectiu era el mateix per a tothom, finalment semblava que s’havien superat les dificultats i s’havia pogut arribar a formar un govern. Efectivament el govern que ens hauria de portar fins a la porta de la independència el 2017.

Ara el camí ja estava marcat, eixamplat i aplanat, només havíem d’anar passant, com que som molts ho aniríem fent a poc a poc i sense pausa, evitant els riscos i els perills, sense fer soroll per no alertar l’enemic..., i tot al llarg d’una legislatura curta de 18 mesos, fins a arribar a l’altra banda. Però tornant a les analogies podríem dir que un sector dels “arquitectes i enginyers” del procés, dels que havien facilitat la construcció del camí de cop i volta han decidit que el camí havia de passar per un altre lloc; potser volent anar molt més de pressa i fer una drecera o eliminant la suavitat d’un revolt que pot comportar riscos i perills per alguns dels sectors que hi han de passar. 
Ara quan molts dels caminants ja han fet una bona part del camí senten un cert cansament, ja s’havien imaginat que al llarg del camí trobarien l’enemic que intentava barrar-los el pas, el que mai s’havien imaginat és el que sembla: que els mateixos companys de camí són els qui els impedirien el darrer pas cap al seu somni. Ara potser haurem de tirar enrere durant uns mesos i intentar refer tot o bona part del camí per convèncer i recollir encara més persones a caminar de nou plegats... i esperem i desitgem que no ens acabi quedant aquell desagradable regust de traïció i de no arribar ben bé fins al final; aquella sensació tàntrica d’un interruptus.