Arran de la celebració de la Carlinada de Ripoll, vull fer referència a una relació d’un sinistre personatge, Charles d’Espagnac, que consta en la història de Ripoll com un dels principals destructors de la vila. Un familiar meu, el curandero Pere Bonada Gatius, i així consta en un dels escrits referents a la família Bonada, es diu que en Pere Bonada Gatius fou sol·licitat pel tristament famós Charles d’Espagnac (1775-1839), militar d’origen francès nascut a Foix, que castellanitzà el seu nom com Carlos de España. Nombrat capità general de Catalunya, entre els anys 1827 I 1832, també manllevà el títol de comte d’España. Les persones que han estudiat aquesta figura, que la història rastreja des de la Guerra de la Independència, coincideixen en diagnosticar que patia una neurosi greu que el feia extravagant i contradictori. En la pràctica fou un home cínic, cruel i grotesc, capaç de les reaccions més insòlites, com la d’obligar a la seva filla a fer guàrdia amb una escombra al balcó del seu palau, o de posar-se a ballar davant dels cossos penjats a les forques que ell mateix havia manat executar. De fet, els anys que exercí de capità general de Catalunya foren especialment tràgics. Finalment, però, a causa dels seus nombrosos excessos, el substituí en el càrrec el 1832, el general Llauder, Marquès de la vall de Ribes, el qual va haver de protegir-lo mentre fugia d’Espanya perquè els seus nombrosos enemics no l’assassinessin. El comte d’Espanya va atacar la població de Ripoll el 27 de maig de l’any 1839 durant sis dies sense treva ocasionant la mort de molts vilatans. 

Durant aquells anys que el comte d’Espanya va residir a Barcelona. A conseqüència d’una caiguda s’havia fet mal al genoll que l’impossibilitava caminar, sense que cap dels seus metges aconseguís guarir-lo. Llavors assabentat per uns soldats de la seva tropa, fills de la Vall de Ribes, que un tal Bonada de Serrat de Queralbs probablement el sabria curar, ja que els seus metges no se’n sortien, envià a dos soldats de cavalleria amb tres cavalls, un per cada soldat i un altre per Pere Bonada, a buscar-lo a Serrat a fi que l’anés a visitar. 

Quan els soldats foren a Serrat i li hagueren explicat el motiu de la visita, en Pere Bonada Gatius, famós curandero de la nissaga Bonada, composta per curanderos, notaris i fins avui metges, es va negar a anar-hi, però els soldats li digueren que si no volia anar-hi de bon grat, no tindrien més remei que lligar-lo i portar-lo pres, doncs aquestes eren les ordres que havien rebut del seu general. En vista d’això, com és de suposar li fou forçós anar-hi. Muntà en un dels cavalls i els dos soldats l’acompanyaren fins a Barcelona, guardant-li tota mena d’atencions. Val a dir que en aquells temps no hi havia ni carreteres ni altres mitjans de transport i per tant la millor i més ràpida manera de viatjar era la sella. 

Quan el comte de Barcelona el veié tan pagès, no se’n fià i li ensenyà en primer lloc el genoll bo. En Pere Bonada Gatius li palpà i li digué que no li trobava cap mal i que si no el necessitava per res més, li permetés tornar a casa seva. Llavors, el general, pensant que tal vegada fos veritat que sabés curar, li ensenyà el genoll malalt i aquest, tan bon punt va veure’l, exclamà: “Vostè m’enganyava!, Aquí sí que hi té mal!”. I li tornà tot seguit l’os a lloc amb tan bon encert que l’endemà mateix el general ja pogué aixecar-se del llit i començar a caminar. A pesar que ja es trobava bé, obligà per seguretat al Pere Bonada i Gatius a quedar-se amb ell dos o tres dies més, durant els quals feu un gran convit per celebrar la seva curació. En aquest àpat també hi convidà als metges que l’havien assistit, però al final del mateix es mofà d’ells tractant-los a tots de “burros” i els humilià dient-los-hi que amb tots els seus estudis no l’havien sabut curar i en canvi, aquell pagès, en un moment l’havia posat bé. La història acabà ignorant que el curandero de Serrat havia guarit a un dels homes més odiats d’aquells temps en tot el Principat. 

Es veu que en agraïment d’aquest servei, el comte Carlos de España li lliurà un document en el qual l’autoritzava a ell a tota la seva descendència a poder seguir curant a la gent, encara que no tinguessin cap títol, sense que ningú els ho pogués privar. El comte d’Espanya, era conegut popularment en aquells temps per la seva gran crueltat, entre altres mots, amb els sobrenoms de “trencacaps”, “tigre de Barcelona” o “comte Lucífer”.