A tan poc temps de les eleccions espanyoles es fa difícil no expressar-ne alguna opinió. A més, avui dijous es dirimeix el referèndum britànic per a la sortida o permanència a la Unió Europea, en el qual nosaltres no podem votar malgrat que en sentirem les conseqüències. Per exemple, si guanya el Brexit, seguirà l’anglès com a llengua omnímoda de la UE ara que no hi haurà cap anglès present? Aquest doble aparador polític és diferent del que teníem conegut per les circumstàncies històriques que hi concorren. El que es discuteix amb males maneres a la Gran Bretanya és si volen immigrants o no. En el cas de l’estat espanyol, per la sensació que té la immensa majoria de la població que, des de sempre, hem estat exclosos de les decisions econòmiques que tant ens han empobrit, i perquè aquesta crisi ha fet aflorar un fangar de corrupció que ni els més malpensats hauríem pogut sospitar. I a Catalunya, tot i que posem cara de tenir-ho paït, trigarem molt a empassar-nos els tripijocs de la família Pujol, que fins fa quatre dies se’ns havien presentat amb els llaços del patriotisme i la moralitat. En aquesta situació, indignats com estem, és clar que el mapa polític ha canviat, si més no en els arguments i la multiplicitat de partits. Però sembla que no ho ha pas fet en les formes. Penso que la pràctica política està guiada massa sovint per la pura irracionalitat, però com que ja hi estem acostumats, ho trobem normal. Hem vist recentment que una llei de pressupostos del govern català era tombada en la seva totalitat i sense cap discussió parlamentària el mateix dia que entrava a la cambra. Se n’ha donat la responsabilitat a la CUP, i la té, ja que se li suposava un pacte amb el govern, però també tots els altres partits presents han mostrat el seu absolut rebuig. I ens hem quedat sense. De veritat no hi havia res de bo per a ningú? Ni tan sols res per a parlar? No sembla poc raonable? És la mateixa sensació que experimento quan en el debat polític gairebé tot es redueix a rebre i proferir insults. Em porta a pensar que molts ciutadans queden automàticament inhabilitats per a la cosa pública per la seva mateixa incapacitat d’insultar per sistema o de rebre improperis només per tenir un parer diferent. Realment, pot ser certa la famosa i rebregada ocurrència churchilliana que la democràcia parlamentària és el pitjor sistema, si exceptuem tots els altres. Però caldria fer un esforç de millora, crec.