“I ara què?”. El politòleg Josep Maria Reniu ens va proposar aquest títol per a la conferència que Òmnium Ripollès va organitzar l’octubre de l’any passat a Ripoll sobre la situació del procés cap a la independència. Encertadíssim. És la pregunta que ens hem fet des del minut zero, a cada cruïlla del camí que hem seguit els últims anys. Recordeu-ho. Ho dèiem després de la primera Diada de multituds i de cada una de les que han vingut. Ho dèiem quan no hi havia acord per a la consulta del 9N (ni per al redactat de la pregunta). I després del resultat del 27S. I en els tres mesos llargs de dubtes fins a l’elecció de Carles Puigdemont. I també ara, que semblem encallats després de la no aprovació dels pressupostos de la Generalitat i amb una moció de confiança plantejada pel president tot just després de la Diada. I ara què?
El passat 10 de juny es van complir sis anys des de la manifestació unitària que Òmnium va convocar a Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, i que es va convertir en el primer clam per la independència. Sis anys, ja. O sis anys, només. I en aquest temps, hem sortit al carrer quatre vegades comptant-nos del milió endavant per demanar que volíem ser un país lliure, hem canviat el mapa polític català fins al punt d’aconseguir una majoria independentista al Parlament, hem situat la qüestió catalana en el mapa internacional partint des de l’absolut desconeixement, hem demostrat que tot això no depenia dels noms dels líders, sinó de la voluntat de la gent. I ho hem fet enmig d’un moment de crisi econòmica brutal, i sense trencar la societat d’aquest país per més que alguns han desitjat, i desitgen encara, que això es produeixi. Una mirada enrere és útil per veure el camí que hem fet. Mai no havíem tingut tan a prop l’objectiu. 
Un procés polític com el català, que persegueix la independència d’un país de l’Europa occidental, no té res de senzill. És terreny inexplorat. I més en un país de la complexitat del nostre, políticament plural i divers... per bé i per mal. Negar la dificultat del moment actual seria tancar els ulls a la realitat: que el president de la Generalitat hagi de demanar al Parlament si continua tenint la confiança de la majoria quan portem només mig any de mandat no és poca cosa. Que no estiguem segurs de la solidesa de la majoria parlamentària en favor de la independència no és poca cosa. Òmnium no té la sortida miraculosa a aquesta situació, perquè no hi ha sortides miraculoses. L’única opció que tenim, i que posarem en pràctica, és continuar donant suport a tot allò que representi acord i no trencament. A tot allò que signifiqui portar a terme el mandat democràtic dels ciutadans el 27S: posar les bases per a la creació de la República Catalana. El nostre full de ruta serà el que generi més acord entre tot l’espectre polític i la societat civil organitzada, amb l’Assemblea Nacional Catalana com a companys de viatge i d’aspiracions. No tenim un pèl d’innocents, no diem això des d’un bonisme ingenu: el repte és complicat. Però és ara quan creiem més necessari, precisament, que hi hagi un actor capaç de parlar amb tothom, i aquest és el paper d’Òmnium. Ho ha estat sempre, des del 10 de juny de 2010, en què l’entitat va aconseguir reunir gairebé totes les forces polítiques del país darrere d’una mateixa reivindicació on es va cridar massivament “Independència”. És el llegat que ens va deixar Muriel Casals, quan aquell dia va dir: “Serem invulnerables si estem junts”.
Treballarem aquest estiu per buscar diàleg. I ajudarem a fer que el pròxim 11 de setembre sigui un nou èxit, amb protagonisme de la societat que va posar en marxa aquest procés. I que sigui també l’inici del procés constituent, de l’aventura apassionant de decidir entre tots com volem que sigui la Catalunya independent. Som aquest país capaç de fer grans coses després d’haver seguit un camí tortuós per arribar-hi. I ho tornarem a fer, una vegada i una altra. No en dubteu. 
“I ara què?”. Ara, seguim.