Aquesta setmana fa exactament 6 anys i 5 mesos que Convergència treia a la llum l’espot de presentació de Cativistes. Un espot amb una clara referència estètica a la pel·lícula Braveheart en el qual apareixien dos bàndols encarats en un descampat onejant una àmplia varietat de banderes. En aquell moment, CiU encara no gosava fer ostentació de l’estelada i l’acompassava un discurs encarat a aconseguir la unitat del catalanisme.

Vist des de la perspectiva actual, a vigílies d’unes eleccions generals que canviaran tots els esquemes politològics vàlids fins ara, es podria dir que aquell espot va ser premonitori. Fou aquell any 2010 quan Catalunya es va veure immersa en un joc de banderes del qual encara no se’n preveu sortida.

Qui no recorda el joc de la bandera? Si bé és cert que aquest joc normalment es juga amb 2 banderes, tampoc negarem que la nostra condició de catalans ens porta sovint a enrevessar les coses. A Catalunya juguem amb 4 banderes que sintetitzen els principals anhels d’una societat desafecta i que, com a tal, són perseguides pels partits polítics. Aquestes banderes són la bandera del canvi, de la democràcia, de la llibertat i de la regeneració. Com els partits han lluitat per aconseguir-les és el què ha marcat l’escenari polític actual i definirà un futur que sembla més imprevisible que mai.

La crisi? El terrorisme? El precari transport públic?... Per què aquests debats no han penetrat aquí amb la mateixa profunditat que ho han fet en altres països d’Europa? En qualsevol altra conjuntura que avui el Ripollès es trobi en els mínims històrics de població des de l’any 98 faria obrir un debat en majúscules. No obstant, aquest debat no veurà la llum perquè el joc de les 4 banderes ens limita el camp de visió a un horitzó de 18 mesos. Aquest horitzó és el que ens marquen els dos marcs conceptuals imperants i que han aprofitat els partits per posicionar-se en una conjuntura de canvi. 

Per una banda, trobem el marc del “procés” i, per l’altra, el marc de “la segona transició”. El primer ven el canvi amb la formació d’un nou estat, la democràcia com a procés de construcció, la llibertat en l’autogestió dels recursos i la regeneració en el marc institucional resultant. El segon advoca pel canvi en una superació del sistema de partits, la democràcia com a mesura contra la corrupció, la llibertat contra l’uniformisme ideològic i la regeneració en una renovació de cares. Aquests són els dos únics escenaris conceptuals imperants que estructuren la vida política i que defineixen l’èxit electoral.

No podem preveure què espera el futur polític del Principat, però sí sabem quines seran les regles que el regiran. Sabem que cada marc només permetrà la supervivència de 2 partits. Que els partits millors posicionats en cada marc seran els que hagin sabut ampliar la base sense perdre la seva posició inicial. Sabem que en cada conjuntura política, només s’imposa un marc i que els factors que el defineixen depèn de la representació numèrica dels seus defensors. Sabem que, al final, la nostra cultura política només prioritza un relat i que la majoria del poble català sempre acaba identificant-se en el David que féu front a Goliat. Qui és el feble en aquesta història? Com deia Bob Dylan, això, amic meu, tan sols ho sap el vent.