Acabem de superar unes eleccions espanyoles prou excepcionals, les quals ens han llegat resultats gens previstos, que han sorprès a tothom. Sobretot als professionals de la cosa.
Certament, intentar raonar els perquè dels resultats en la seva globalitat, esbrinar quines han estat les causes que han portat al PP a la victòria, es fa complicat en la mesura que cada votant és únic, que tothom pren opció seguint argumentaris personals. Per tant és obvi que analitzant els resultats des de Ripoll es veuen de manera molt diferent o com ho deuen fer en qualsevol vila de l’Espanya profunda. Tanmateix des d’aquí, se’m fa gairebé impossible entendre que hagi obtingut el favor dels electors un partit engreixat arreu amb corrupteles de tota mena, que s’ha constatat ha estat fent ús més que pervers tant de les institucions com de les clavegueres de l’estat, capitanejat per un líder incapaç de lligar tres frases seguides si no és cenyint-se a un guió preestablert. Que pinten molt poc -ell i l’estat- a Europa, que res ha pogut oferir que no fos continuar amb la política que ens ha portat a un creixement rampant de la pobresa, de les desigualtats socials, ja que en gairebé tots els paràmetres considerats en clau positiva, Espanya no surt de la zona de cua de la UE.

Personalment, des de la immensa distància que sento envers aquesta Espanya, crec que qui hi ha guanyat ha estat el binomi por-egoisme. Por a perdre el que es té (sigui poc, força, molt o moltíssim) i egoisme en la mesura que aquells que van fent, sobretot els jubilats, s’han aplicat allò de ¨tips ells tip tothom¨ Tanmateix no es pot obviar que l’alternativa era o la rància esquerra de sempre, o bé optar per una ¨nova¨ esquerra que ha anat modulant el seu discurs a cops d’enquesta, ja que parodiant a Marx (Groucho) han vingut a dir-nos allò de ¨aquests són els meus principis. Però si convé, en tinc uns altres¨ També una altra percepció: l’ús miserable de les institucions de l’estat que ha fet el Fernández Díaz i companyia, sumen tant a Catalunya com a Espanya, A casa perquè són un partit gairebé residual (cinquens) i els votants que opten PP ho fan empesos per un crònic autoodi miserable envers el seu país. I des de les espanyes és prou sabut que bombardejar Catalunya de tant en tant sempre ha estat força ben vist. No tinc, doncs, cap mena de dubte que una passejada de tancs i uns quants bassiots de sang catalana, encara els haurien permès sumar més adhesions.

Tanmateix, cenyint-nos al que ha passat a Catalunya, he de dir que estic força satisfet per com a anat la cosa. En primer lloc perquè l’independentisme ha tret bons resultats després d’estar sotmès a un nou examen en el terreny que li és menys propici. Tan poc engrescador, que he de dir que a mi només em va motivar anar a votar la raó -reconec que poc ètica- de poder expressar l’enuig que em reporta patir aquest estat hostil i maltractador a què estem sotmesos els catalans. Sí, com molts d’altres, vaig anar a votar (igual que el 20-D) simplement amb la voluntat que els nostres diputats entrebanquessin la formació del govern espanyol tal com va passar llavors. I prou que els emprenyem ara.

Però tornant al terreny positiu, he de dir que em reporta una gran jocunditat veure que els habituals enterradors del procés català hauran de tronar a endreçar la pala per enèsima vegada, ja que sabem com és d’habitual que els unionistes cíclicament donin per difunt l’independentisme. Però, elecció rere elecció, es demostra que disposa de prou salut, d’una més que notable resiliència per sortir airós de l’assetjament per terra mar i aire, dels atemptats més que bruts, directament porcs, que ens engalta l’estat espanyol. També, tot s’ha de dir, per sobreviure a batalletes de campanar que no ens mereixem la majoria de catalans.

Però el que em ve més de gust és acabar expressant com em porta a l’optimisme veure com a la gent de Podemos de casa, els han esclatat als morros projectes fantasiosos que pretenien fer-nos creure que ells sí que eren capaços de reformar Espanya mitjançant terceres vies, proposant referèndums impossibles, o jocoses propostes de fraternitat. Ingenuïtat, voluntat d’enredar el personal, anar fent la viu-viu... Es pot ser més candorós? En tot cas, vista la blavor que empastifa la immensa majoria del mapa d’Espanya, que són 252 els diputats (força més de les dues terceres parts del que es demana per reformar la Constitució) que han dit per activa i per passiva que de referèndums a Catalunya res de res... Triaran ara sumar-se de ple a la construcció de la República Catalana o optaran per quedar-se uns quants decennis més xipollejant en el marasme de corrupció, autoritarisme, de polítiques a la dreta de la dreta? Si aquesta és la seva opció, resto delerós tot esperant que algú de CSQP sigui capaç d’explicar-me amb quina mena de ruta continuista pensen entretenir als seus minvants electors i decebuts acòlits.

En fi el dinosaure espanyol, és gran, vell i sabem que té molt mala llet. Però que després de tota una vida imposant-se als que tenia dessota amb el sòlid argument de la força bruta, ara pateix no pas poc en copsar que l’entorn se li ha tornat hostil en la mesura que en el món del segle XXI l’ús matusser de la força ja no el compra cap democràcia. Siguem doncs coratjosos, apleguem com mai esforços per construir el nostre estat propi en què TOTES les forces democràtiques podem fer ús, expressió i gestió de govern d’acord amb el progrés econòmic unit a la justícia social i el ple respecte a les divergències que de sempre ens han enriquit com a poble.