Matrix remain
Morfeu li diu a Neo a la pel·lícula Matrix “has de comprendre que la major part dels humans encara són part del sistema, has de comprendre que la major part de la gent no està preparada per ser desconnectada, i molts d’ells són tan inerts, tan desesperadament dependents del sistema que lluitarien per protegir-lo”.
És així com en bona part es poden interpretar aquestes eleccions. L’electorat ha votat “ordre” i “estabilitat”, no vol experiments; la gent ha votat quedar-se dins Matrix, val més el somni que les coses estan canviant i creure en una còmoda il·lusió, que afrontar la crua realitat i voler canviar-la. Les revolucions han passat de moda i abans la granota acabarà cuita dins d’olla que es va escalfant lentament, que saltar a l’aventura d’allò que no coneix. I és que en un temps d’engany universal dir la veritat és un acte revolucionari, i això sembla que no convé a ningú.
Hi ha hagut dos factors que han distorsionat els resultats del 26J: el Brexit i l’escàndol de les escoltes del ministre Fernández Díaz. El primer ha estat utilitzat amb èxit per tots els mitjans conservadors per tal de jugar el joc del periodisme de la por. Les notícies catastrofistes d’arreu del món, els mercats internacionals desplomant-se, l’Ibex 35 efectuant la caiguda més estrepitosa de la seva història, i els grans líders de la nova Europa S.A. alarmant a la població, va fer efecte a la societat espanyola. El Brexit no és quelcom baladí, és un punt d’inflexió, l’inici d’una nova etapa en la crisi global de conseqüències absolutament desconegudes. Però això és una altra història.
Per altra banda, l’escàndol de les escoltes il·legals va saltar a totes les primeres planes de diaris i noticiaris en els últims moments de la campanya. Un nou cas de vergonya política, d’indecència maldestre. Els catalans van pensar innocentment que afectaria de forma negativa als resultats del Partit Popular en sumar-se al sac dels ja innombrables escàndols polítics. I no, no vam saber veure que en realitat era quelcom que donava rèdits des d’un punt de vista espanyol. Tot val contra la independència de Catalunya. La fi justifica els mitjans a Espanya. Bona feina ministre!
Una altra sorpresa d’aquestes eleccions han estat les errades en totes les enquestes, i com bé se sap aquestes són utilitzades per realitzar els discursos de campanya. Possiblement, la coalició de Podemos amb el seu discurs revolucionari i trencador, conjuntament amb Ciutadans, bel·ligerants i poc moderats, hagin estat víctimes d’aquestes. Albert Rivera i el seu equip de campanya han estat incapaços de mobilitzar el centre, mentre que Pablo Iglesias, amb la seva imatge de líder revolucionari, ha fet més por que amics. Curiós ha estat que només hagin guanyat a espais polítics on hi ha una bona part de la població que vol trencar amb Espanya i no té por als canvis, ja que els veuen com a una esperança de futur, Catalunya i el País Basc.
I després d’unes segones eleccions espanyoles, on estem? Quina confiança podem tenir perquè es canviïn les coses i es trobin solucions? Cap ni una. Quedarà un govern sense marge i feble. I si prenem l’exemple de Grècia, on el poble vota unes propostes econòmiques concretes, posteriorment voten en referèndum unes accions enfront de les exigències dels creditors europeus, i malgrat tot això se’ls imposa des d’Europa S.A. unes condicions pitjors. Tenen poder polític els governs? Que podem esperar a Espanya? On el creixement de la riquesa està mal distribuïda, on hi ha un clar estancament productiu i un model social insostenible, que condemna a bona part de la població a la precarietat de les condicions de vida, on l’única opció de futur dels joves és fugir a l’estranger.
Aquest 26J hem viscut dues eleccions, dues realitats: les espanyoles i les catalanes. Les catalanes han continuat la tendència de les anteriors, un intercanvi de posicions entre CDC i ERC i una consolidació d’En Comú Podem. L’independentisme es manté igual.
Ara assistirem altre cop al mateix teatre per formar govern, però no cal enganyar-nos ni fer masses números, res canviarà. Orwell ens deia que el llenguatge polític està dissenyat per fer que les mentides sonin fiables i per donar aparença de solidesa al vent. I és que fa temps que van decidir, a diferència de Neó, prendre’s la pastilla blava, i mai millor dit.
És així com en bona part es poden interpretar aquestes eleccions. L’electorat ha votat “ordre” i “estabilitat”, no vol experiments; la gent ha votat quedar-se dins Matrix, val més el somni que les coses estan canviant i creure en una còmoda il·lusió, que afrontar la crua realitat i voler canviar-la. Les revolucions han passat de moda i abans la granota acabarà cuita dins d’olla que es va escalfant lentament, que saltar a l’aventura d’allò que no coneix. I és que en un temps d’engany universal dir la veritat és un acte revolucionari, i això sembla que no convé a ningú.
Hi ha hagut dos factors que han distorsionat els resultats del 26J: el Brexit i l’escàndol de les escoltes del ministre Fernández Díaz. El primer ha estat utilitzat amb èxit per tots els mitjans conservadors per tal de jugar el joc del periodisme de la por. Les notícies catastrofistes d’arreu del món, els mercats internacionals desplomant-se, l’Ibex 35 efectuant la caiguda més estrepitosa de la seva història, i els grans líders de la nova Europa S.A. alarmant a la població, va fer efecte a la societat espanyola. El Brexit no és quelcom baladí, és un punt d’inflexió, l’inici d’una nova etapa en la crisi global de conseqüències absolutament desconegudes. Però això és una altra història.
Per altra banda, l’escàndol de les escoltes il·legals va saltar a totes les primeres planes de diaris i noticiaris en els últims moments de la campanya. Un nou cas de vergonya política, d’indecència maldestre. Els catalans van pensar innocentment que afectaria de forma negativa als resultats del Partit Popular en sumar-se al sac dels ja innombrables escàndols polítics. I no, no vam saber veure que en realitat era quelcom que donava rèdits des d’un punt de vista espanyol. Tot val contra la independència de Catalunya. La fi justifica els mitjans a Espanya. Bona feina ministre!
Una altra sorpresa d’aquestes eleccions han estat les errades en totes les enquestes, i com bé se sap aquestes són utilitzades per realitzar els discursos de campanya. Possiblement, la coalició de Podemos amb el seu discurs revolucionari i trencador, conjuntament amb Ciutadans, bel·ligerants i poc moderats, hagin estat víctimes d’aquestes. Albert Rivera i el seu equip de campanya han estat incapaços de mobilitzar el centre, mentre que Pablo Iglesias, amb la seva imatge de líder revolucionari, ha fet més por que amics. Curiós ha estat que només hagin guanyat a espais polítics on hi ha una bona part de la població que vol trencar amb Espanya i no té por als canvis, ja que els veuen com a una esperança de futur, Catalunya i el País Basc.
I després d’unes segones eleccions espanyoles, on estem? Quina confiança podem tenir perquè es canviïn les coses i es trobin solucions? Cap ni una. Quedarà un govern sense marge i feble. I si prenem l’exemple de Grècia, on el poble vota unes propostes econòmiques concretes, posteriorment voten en referèndum unes accions enfront de les exigències dels creditors europeus, i malgrat tot això se’ls imposa des d’Europa S.A. unes condicions pitjors. Tenen poder polític els governs? Que podem esperar a Espanya? On el creixement de la riquesa està mal distribuïda, on hi ha un clar estancament productiu i un model social insostenible, que condemna a bona part de la població a la precarietat de les condicions de vida, on l’única opció de futur dels joves és fugir a l’estranger.
Aquest 26J hem viscut dues eleccions, dues realitats: les espanyoles i les catalanes. Les catalanes han continuat la tendència de les anteriors, un intercanvi de posicions entre CDC i ERC i una consolidació d’En Comú Podem. L’independentisme es manté igual.
Ara assistirem altre cop al mateix teatre per formar govern, però no cal enganyar-nos ni fer masses números, res canviarà. Orwell ens deia que el llenguatge polític està dissenyat per fer que les mentides sonin fiables i per donar aparença de solidesa al vent. I és que fa temps que van decidir, a diferència de Neó, prendre’s la pastilla blava, i mai millor dit.