Les segones parts mai foren bones
Els partits van plantejar les eleccions del diumenge passat com una tria entre la seguretat d’allò que és conegut, el bipartidisme, o la consolidació de la nova política. Els resultats van contradir tots els pronòstics, ja que pràcticament cap sondeig va predir l’efecte de la polarització. Al capdavall, el que més es va apropar als resultats del 26J van ser els mateixos resultats del 20D. Mateix escenari, però amb el doble d’incertesa.
D’aquest cicle electoral en podem extreure dues conclusions. En primer lloc, que el PP és el partit amb un espai electoral més sòlid en l’àmbit estatal. A més, ha estat capaç de convèncer a l’electorat de centredreta, que no ha vist al partit d’Albert Rivera en disposició de frenar l’esquerra. Des de l’inici, l’estratègia de l’equip de Rajoy va ser clara: dividir i polaritzar. De manera que els populars es posicionaven com l’opció més segura del vot conservador.
I en segon lloc, que la seva victòria s’explica en gran mesura per la permanent divisió del vot entre els partits d’esquerres. Així com la polarització ha funcionat pel PP, per a Unidos Podemos ha estat un mal de cap. L’aposta d’anar plegats amb Izquierda Unida no ha acabat de funcionar. Ha desmobilitzat els votants tradicionals d’IU alhora que ha allunyat els votants moderats propers al PSOE. És en part per això que els socialistes han aconseguit mantenir la segona posició. Els seus votants s’han activat per frenar els de Pablo Iglesias i de retruc han salvat els mobles o, si més no, les opcions de Sánchez de seguir liderant el partit.
Pel que fa a Catalunya, les eleccions ens deixen algunes lliçons que fóra bo no oblidar. ERC es confirma com la principal força del sobiranisme, mentre que CDC, que és capaç de mantenir resultats gràcies a la seva implantació territorial i al disseny del sistema electoral, segueix en descens, especialment a l’àrea metropolitana. Per la seva banda, el PSC sucumbeix a En Comú Podem, que es consolida com a primera força de l’esquerra i com a un actor fonamental en els propers passos del Procés. Sense els seus electors, l’independentisme no podrà tirar endavant bona part del seu full de ruta.
D’aquest cicle electoral en podem extreure dues conclusions. En primer lloc, que el PP és el partit amb un espai electoral més sòlid en l’àmbit estatal. A més, ha estat capaç de convèncer a l’electorat de centredreta, que no ha vist al partit d’Albert Rivera en disposició de frenar l’esquerra. Des de l’inici, l’estratègia de l’equip de Rajoy va ser clara: dividir i polaritzar. De manera que els populars es posicionaven com l’opció més segura del vot conservador.
I en segon lloc, que la seva victòria s’explica en gran mesura per la permanent divisió del vot entre els partits d’esquerres. Així com la polarització ha funcionat pel PP, per a Unidos Podemos ha estat un mal de cap. L’aposta d’anar plegats amb Izquierda Unida no ha acabat de funcionar. Ha desmobilitzat els votants tradicionals d’IU alhora que ha allunyat els votants moderats propers al PSOE. És en part per això que els socialistes han aconseguit mantenir la segona posició. Els seus votants s’han activat per frenar els de Pablo Iglesias i de retruc han salvat els mobles o, si més no, les opcions de Sánchez de seguir liderant el partit.
Pel que fa a Catalunya, les eleccions ens deixen algunes lliçons que fóra bo no oblidar. ERC es confirma com la principal força del sobiranisme, mentre que CDC, que és capaç de mantenir resultats gràcies a la seva implantació territorial i al disseny del sistema electoral, segueix en descens, especialment a l’àrea metropolitana. Per la seva banda, el PSC sucumbeix a En Comú Podem, que es consolida com a primera força de l’esquerra i com a un actor fonamental en els propers passos del Procés. Sense els seus electors, l’independentisme no podrà tirar endavant bona part del seu full de ruta.