Sobre les vacances d’estiu
En aquests darrers anys, les vacances d’estiu s’han convertit en un tema de presència recurrent tant a la premsa escrita com en diversos programes de ràdio i televisió, i el per què no costa pas gaire d’endevinar: la considerada excessiva llargària de les vacances escolars un cop acaben les classes a finals de juny, car l’alumnat no retorna a les aules fins a mitjan setembre.
Malgrat que professorat i pares/mares, a més dels i les alumnes, som els actors principals d’aquest assumpte, sóc del parer que el cas no el podem circumscriure només al pur àmbit escolar, ja que la seva possible solució requereix de la implicació de tota la societat, atès que va des de compaginar el merescut dret al descans de docents i discents després d’un curs acadèmic, fins als interessos legítims de totes les empreses de lleure que vénen a omplir aquestes hores estivals i passant, òbviament, per la conciliació laboral de les famílies... No és fàcil, doncs, i la solució passa pel consens com més ampli millor, repeteixo, de tots els actors socials interessats. Un altre punt a tenir en compte és el meteorològic: les nostres latituds són de -normalment- forta calor estival, i haver d’impartir/rebre classes en hores de massa calor es converteix en quelcom feixuc i gens productiu a nivell de rendiment acadèmic.
I encara un altre punt de polèmica lligat amb les vacances que compta amb detractors i defensors a parts gairebé iguals: els deures d’estiu. Si s’escolta la veu del detractors, aquests afirmen que aquesta feina, a més d’improductiva, és injusta per a un alumnat que ha complert el curs de forma satisfactòria. És temps de jugar i divertir-se. Ben diferent és el discurs dels defensors: aquests deures fixen -o hi ajuden- a fixar els coneixements adquirits durant el curs. On sí hi ha acord és en els alumnes que han suspès alguna assignatura. Aleshores sí que l’estiu i els deures són el temps i l’eina per recuperar el pas perdut respecte als seus companys.
Personalment no sóc pas massa amic dels deures d’estiu -tant se val el format- obligatoris i considero que és més enriquidor i formatiu recomanar lectures (a poder ser, suggerides pels mateixos alumnes), que elaborin un diari de vacances en què expliquin què han fet i, a més, que estigui il·lustrat, visionar pel·lícules en anglès, etc. El professorat d’alguns dels centres més innovadors de Catalunya això ho complementa amb reptes adequats a les totes les edats, d’una durada de 10 hores, amb la finalitat d’estimular un treball competencial. No cal dir que aquesta tasca és voluntària.
I una darrera reflexió passaria per veure com afecten les desigualtats socials no només en el rendiment acadèmic, sinó també en l’aprofitament dels dies clars i llargs de les vacances... però això escapa, i molt, de l’abast d’aquest breu escrit.
Malgrat que professorat i pares/mares, a més dels i les alumnes, som els actors principals d’aquest assumpte, sóc del parer que el cas no el podem circumscriure només al pur àmbit escolar, ja que la seva possible solució requereix de la implicació de tota la societat, atès que va des de compaginar el merescut dret al descans de docents i discents després d’un curs acadèmic, fins als interessos legítims de totes les empreses de lleure que vénen a omplir aquestes hores estivals i passant, òbviament, per la conciliació laboral de les famílies... No és fàcil, doncs, i la solució passa pel consens com més ampli millor, repeteixo, de tots els actors socials interessats. Un altre punt a tenir en compte és el meteorològic: les nostres latituds són de -normalment- forta calor estival, i haver d’impartir/rebre classes en hores de massa calor es converteix en quelcom feixuc i gens productiu a nivell de rendiment acadèmic.
I encara un altre punt de polèmica lligat amb les vacances que compta amb detractors i defensors a parts gairebé iguals: els deures d’estiu. Si s’escolta la veu del detractors, aquests afirmen que aquesta feina, a més d’improductiva, és injusta per a un alumnat que ha complert el curs de forma satisfactòria. És temps de jugar i divertir-se. Ben diferent és el discurs dels defensors: aquests deures fixen -o hi ajuden- a fixar els coneixements adquirits durant el curs. On sí hi ha acord és en els alumnes que han suspès alguna assignatura. Aleshores sí que l’estiu i els deures són el temps i l’eina per recuperar el pas perdut respecte als seus companys.
Personalment no sóc pas massa amic dels deures d’estiu -tant se val el format- obligatoris i considero que és més enriquidor i formatiu recomanar lectures (a poder ser, suggerides pels mateixos alumnes), que elaborin un diari de vacances en què expliquin què han fet i, a més, que estigui il·lustrat, visionar pel·lícules en anglès, etc. El professorat d’alguns dels centres més innovadors de Catalunya això ho complementa amb reptes adequats a les totes les edats, d’una durada de 10 hores, amb la finalitat d’estimular un treball competencial. No cal dir que aquesta tasca és voluntària.
I una darrera reflexió passaria per veure com afecten les desigualtats socials no només en el rendiment acadèmic, sinó també en l’aprofitament dels dies clars i llargs de les vacances... però això escapa, i molt, de l’abast d’aquest breu escrit.