Feia dècades que no em manifestava. Vull dir multitudinàriament. Més aviat defujo les masses. Em remunto als anys seixanta i principis dels setanta, èpoques en les quals don Manuel Fraga Iribarne, que seria un dels pares de l’actual constitució, fundador del PP i el de la calle es mia, ens enviava les tropes per allisar-nos sense massa contemplacions a la que en veia tres de reunits. És clar que en aquella època exigíem que en Franco la palmés, i en les manifestacions d’ara ens limitem a demanar educadament la independència de Catalunya. Hi ha diferències.

Per l’onze de setembre de fa quatre anys no vaig percebre que ningú ens convoqués. Es va tractar d’una decisió col·lectiva i força espontània, producte de la presa de pèl per la demanda rebutjada del pacte fiscal. Jo hi vaig anar amb el col·lectiu de músics per la independència, malgrat que amb les meves escasses habilitats musicals em vaig limitar a tocar les maraques. L’any següent, els catalans vam fer una cosa definitiva, bàltica, la cadena humana que va travessar la pàtria sencera. Va ser divertit. Els amics fèiem l’onada a la nacional dos sota un sol de justícia. L’any següent vam fer una altra manifestació encara més definitiva, omplint Barcelona amb una V de la victòria sense pal·liatius. A mi em va tocar d’anar-hi amb samarreta vermella. Vaig tenir la sensació que érem millors que els de la samarreta groga, però és que tenim el vici de competir per tot. L’any passat ens vam trobar els mateixos de sempre (milió cap amunt, milió cap avall) per la Meridiana de Barcelona. La idea anava ja més de parc temàtic. Al vespre vaig veure per la tele que hi havia una mena de punta de llança que encaixava amb un taulat enorme. Val a dir que en directe no m’havia assabentat de res.

Aquest any sí que és ja la manifestació definitiva de veritat. Toca anar a Berga. Terra de Patum i mam i a partir de diumenge, de ben segur, un dels bressols de la independència. Confesso que amb l’experiència acumulada em preocupa més saber on hauré d’aparcar, quina caminada hauré de fer i si hauré de portar paraigua o no, que la logística sobiranista de l’acte. Atesa aquesta disposició m’atreviria a fer una proposta pel bé de la gernació enardida: o aconseguim aviat la independència o decidim que cadascú es manifesti a casa seva els onzes de setembre i ens inventem alguna manera de contar-nos.