“Treballar pel futur sobirà, treballar per la independència del nostre país ens fa molt feliços esperant un futur millor i vivint un present exaltant.” 
Fa quatre anys, només quatre anys, l’estiu estava esquitxat de petits actes a tot Catalunya. Aquí s’organitzava una xerrada per presentar l’Assemblea, allà passava la marxa per la independència… El moviment nascut del caliu de les consultes populars, amb el tret de sortida a Arenys de Mar l’any 2009, continuava actiu i s’eixamplava. La cita final era a Barcelona, per la Diada, amb el lema “Catalunya, nou Estat d’Europa”. A mesura que la data s’acostava, hi havia la intuïció que quelcom gran estava a punt de passar, més gran fins i tot que aquella manifestació del 10 de juliol de 2010 que Òmnium havia convocat per dir que teníem dret a decidir el nostre futur com a nació, i que havia acabat amb crits d’independència. Ningú no esperava, però, que l’èxit fos tan gran, que tot allò acabés donant com a resultat una manifestació tan massiva. La imatge de la multitud que vaig tenir al sortir de la parada de metro de Passeig de Gràcia és d’aquelles que un es guarda en el calaix dels bons records per tota la vida. Les hores posteriors als carrers, fins al Parlament aquells que hi vàrem poder arribar, eren una sorpresa constant. Com havia estat possible?

Fa quatre anys, només quatre anys, de tot això. Hi ha qui diu que el procés cap a la independència no avança, o que ho fa massa a poc a poc. Segur? En quatre anys, la qüestió catalana s’ha situat en totes les agendes internacionals, s’ha trastocat el mapa polític del nostre país fins al punt d’arribar a tenir una majoria independentista al Parlament, s’han canviat gairebé tots els lideratges dels partits, n’han emergit de nous des de la societat civil -i només cal recordar l’enyorada Muriel Casals-, la política espanyola ha quedat tan condicionada que els partits estatals prefereixen fer dues (o tres) eleccions en un any a permetre que Catalunya pugui decidir el seu futur. I sobretot, no hem afluixat: a cada nou pas, i singularment a cada Diada, hem demostrat la mentida d’aquells que parlaven d’un soufflé català que ja aniria baixant, d’un moviment que es desinflaria. Mentida. Ni ens hem desfet com a poble durant 300 anys ni ens hem desmobilitzat d’avui per demà. 

Fa quatre anys, només quatre anys, era impensable que ja estiguéssim a punt de fer els passos decisius. Que el Parlament tingués a punt lleis per estructurar la seguretat social o la hisenda d’un nou Estat, i que un president de la Generalitat s’hagués compromès tan a fons amb la independència. Sí, potser fa quatre anys no ens haguéssim imaginat que ens costaria tant trobar un punt comú, un camí per transitar-hi tots junts. Hi ha hagut dificultats, entrebancs i moments decebedors. Hem hagut d’entendre que, encara que siguem un sol poble, tenim accents ideològics diversos. Hem hagut d’aprendre a conviure amb nosaltres mateixos, i constatar que no som perfectes, com cada un de nosaltres ho fa, individualment, al mirar-se al mirall al matí. Però a cada entrebanc d’aquests que superem, esdevenim més forts. 

Fa quatre anys, només quatre anys. I estem a punt de tornar-hi, d’anar a Berga o a Salt o a Barcelona. Hem comprat la samarreta i el tiquet de l’autobús i farem el que ens diguin a les 17:14, si pot ser amb un somriure. I estem cansats, potser sí. I és ben normal. Però no hem deixat de tenir ni un dels motius que fa quatre anys teníem per pensar que Catalunya, com a nou Estat d’Europa, podria ser una mica millor que aquesta Espanya en la qual vivim. I amb la qual, en un futur no gaire llunyà, volem conviure des del respecte mutu. 

Fa quatre anys, només quatre anys. I ja estem a punt.