«Amb quant d’encert hauria pogut escriure algú que la base, el moll i el pic, és a dir, el súmmum del súmmum de la felicitat humana, consisteix en un bon ensenyament i una educació convenient. (...) De la mateixa manera, el súmmum per accedir a l’estupidesa i a la dolenteria, és una educació descurada i corrompuda.»

Dispensi’m l’amable i pacient lector la llarga cita que encapçala aquest article, de plena actualitat malgrat haver estat escrita fa poc més de 500 anys, extreta del llibre Eduqueu els infants ben aviat en les lletres, de l’humanista Erasme de Rotterdam.

Quedem-nos si us plau en les paraules felicitat, bon ensenyament i educació convenient, ja que són els nervis de la volta sobre la qual se sosté tot sistema educatiu que es preï de tal al mateix temps que la clau del desenvolupament social i econòmic -per aquest ordre- de països i nacions que tinguin en consideració la seva ciutadania segons els paràmetres de la veritable democràcia i dels drets humans.

És obvi i constatable sobre el paper imprès l’interès que en l’àmbit polític suscita l’educació: només cal mirar el nombre de reformes educatives que s’han dut a terme arreu del món i si no ens movem del marc de l’estat espanyol, el nombre és de rècord! Val a dir, també, que massa vegada -i ara em circumscric a Espanya- aquestes reformes han estat pensades més en termes de partits polítics amb l’inevitable séc ideològic i manca de consens, que no pas seguint criteris pedagògics i l’exemple darrer, el de la LOGSE és, al respecte, flagrant. Malauradament el tan necessari acord que cal i és exigible a l’hora de dissenyar les grans línies de la política educativa no es mantenen d’un govern a un altre. Canvi de color, canvi de llei.

Que el sistema educatiu és quelcom que ha d’estar en revisió contínua, i més tenint en compte l’aire dels temps que ens ha tocat viure, és evident i necessari, però no ho és menys que per poder avaluar amb objectivitat si una llei/reforma educativa s’ha ajustat als seus objectius, cal un temps prudencial i el concurs de la comunitat educativa i no tant (per no dir gens) els mers interessos polítics partidistes de curta volada. El nou segle requereix nous patrons de coneixement!

A parer de qui signa el present escrit, aquesta llei, la LOGSE, defuig de la tríada assenyalada unes línies més amunt i representa una clara involució. 

No és gens agosarat afirmar que tothom està d’acord que la felicitat és quelcom desitjable i, encara més, assolible i que un dels camins per abastar-la és gaudir d’una bona educació, d’un bon sistema que ajudi a l’alumnat al desenvolupament del seu caràcter, de la seva consciència cívica, dels valors democràtics, que els doti de les eines i coneixements necessaris per poder afrontar amb garanties d’èxit el seu futur. Em remeto a les paraules de la directora general d’afers educatius de Finlàndia, el petit país mirall i model per a molts, Anita Lehikoinen: «Tota reforma educativa i d’aprenentatge ha de mirar per allò que pugui ser més rellevant per a la vida laboral; el gran canvi és que avui, els nostres joves han de ser educats per generar la seva pròpia ocupació; (...) sorgeixen noves empreses, però donen feina a menys gent i exigeixen un nivell formatiu molt elevat. (...) Volem -i tenim l’obligació- d’ensenyar-los a què aprenguin durant tota la seva vida i que es responsabilitzin dels seus propis assumptes; que els altres agents actius de la societat siguin coparticipants, al costat de l’escola, de la seva formació» Per resumir-hi en uns pocs mots: un canvi pregon en i de la cultura escolar.

Una educació deficitària comporta una població més mal preparada, més manipulable, pitjor ocupada i remunerada i, conseqüentment, més infeliç.

A Catalunya, i en la línia de Finlàndia, també hi ha oberta una línia de reflexió sobre els nous reptes de l’educació que, a part d’intentar donar resposta a la qüestió de si cal donar més protagonisme i en quina mesura a les noves tecnologies, es centra -bé que no de manera exclusiva- en els següents aspectes: la formació de mestres i professors, l’anomenada formació contínua, l’avaluació del professorat, la manera de com avaluar l’alumnat, els projectes educatius i els plans d’entorn, l’autonomia de centres, els nous cicles formatius i la formació professional. L’organisme a qui la Conselleria d’Ensenyament ha encarregat l’estudi és el Consell Escolar de Catalunya.

Si aquest escrit començava amb Erasme, les seves paraules l’acabaran; sóc conscient que Erasme no ens diu exactament el mateix a nosaltres que als seus lectors d’aleshores, però també és cert que ens podem reconèixer en els interrogants i reflexions que en el seu discurs -un clàssic: d’aquí el seu valor imperible- proposava: «L’educació és el do especial que nosaltres hem rebut. (...) L’home és l’únic ésser que la natura ha portat al món feble, nu i indefens, però, en contrapartida, l’ha dotat de la capacitat d’aprendre perquè en aquest sol atribut, si s’exercita, hi són compresos tots els altres. (...) Hi ha eficàcia en la natura, però l’educació, encara més eficaç, s’hi imposa.»