Diuen que és de necis fixar-se en el dit quan aquest senyala la lluna. Aquesta dita em ve a la ment amb la informació sobre la darrera Diada. Els mitjans de comunicació de la capital de l’Estat s’esplaien valorant si la manifestació d’enguany ha estat més o menys nombrosa. Entrar en el fons de la qüestió no interessa, només es vol veure aquesta concurrència com a un indicador del problema. També la premsa catalana, en més o menys grau, té una visió semblant. Per sobre d’aquestes interpretacions la “qüestió catalana” continuarà, independent del nombre de manifestants, mentre no se li doni una sortida política. 

La situació actual no és quelcom que ha sorgit de nou, per molt que la sentència de l’Estatut va encetar el darrer capítol. El tema ve de lluny i les seves manifestacions tenen més de cent anys. Si es busquen els seus orígens, aquests es troben més lluny quan es va voler imposar a la península una visió uniformadora d’arrel castellana. 
Un eminent constitucionalista andalús deia que la sentència de l’Estatut va trencar l’equilibri de poders de la constitució de 1978; aquest trencament, imposant una visió centralista de l’Estat, era, al seu entendre, un cop d’Estat portat a terme amb l’ajuda del Tribunal Constitucional. 

La “qüestió catalana” ja ha sobrepassat l’Ebre i els Pirineus. Sense aquesta qüestió Espanya tindria avui un govern progressista, la Unió Europea un problema menys. En la situació de bloqueig actual el que queda més mal parat és el PSOE que si continua amb la seva visió centralista de l’Estat, portarà a què, durant molts anys, Espanya només pugui tenir un govern del Partit Popular i que la seva presencia a Catalunya i al País Basc sigui irrellevant. 

La solució a l’impàs actual no pot venir per instrumentalitzar el poder judicial ignorant la seva dimensió política. L’exemple de com s’han resolt temes similars – Escòcia i Canada – portarà tard o d’hora a un referèndum que haurà de replantejar la relació entre Catalunya i Espanya.