El més difícil no és guanyar, el més difícil és mantenir-se. Aquesta màxima que fa quatre dies aplicarem al Barça de Guardiola, ara la podem aplicar perfectament a les manifestacions de l’11 de setembre organitzades per l’ANC. Manifestacions que són un èxit any rere any i que la gent segueix participant-hi i passant-s’ho d’allò més bé. 

Aquest any segurament ha estat un dels més difícils, amb una situació difícil pel que fa al govern de la Generalitat, amb una qüestió de confiança a les portes i uns pressupostos sense gaires perspectives de ser aprovats. 

Aquesta ha tornat a ser l’última diada de la Catalunya autonòmica com si el fet que les anteriors promeses en aquesta línia no hagin fet perdre la fe a què, ara sí, aquesta sí que serà la bona. Però què s’està fent perquè, ara sí, sigui l’última? Si realment tenim una majoria clara de diputats al parlament en favor de la independència perquè no s’ha fet cap pas no cosmètic, llevat, potser, d’algun brindis al sol com, per exemple, negar el Tribunal Constitucional i al mateix temps recorre’n les decisions que pren. 

Només poden passar dues coses: o bé que la majoria de diputats no és clara i realment els diputats no estan per la labor, o la que penso jo que passa, que és que això de la independència no és quelcom tan fàcil com sortir al balcó a proclamar la República, ja que si així fos possible, ja ho haurien fet. 

Sigui quin sigui el cas, hi ha una falta de valentia per part dels polítics per sortir i dir el que realment pensen i fer propostes que estiguin disposats a fer efectives. I no parlo només dels polítics catalans, a Espanya hi ha un president en funcions que diu que la seva principal tàctica política és no fer res i esperar que les coses s’arreglin soles i la gent el vota massivament. L’oposició no es queda curta; ningú està disposat a renunciar a cap punt, no sembla que ho facin per principis més aviat sembla que els faci por governar i prendre decisions, haver de decidir. A Europa tres quarts del mateix. Seguim aplicant receptes que no funcionen, no només dins la UE, la relació amb Turquia o Síria en són un exemple. 

Hem creat un sistema polític on explicar el que faràs, explicar quina és la situació i plantejar diferents opcions amb els seus pros i els seus contres, perquè tota decisió política té contres, i si hi hagués solucions màgiques i sense cost ja les estaria aplicant tothom. Per contra, surt a compte ser covard, fer propostes buides de contingut o que saps que no aplicaràs. I funciona. I a la gent li va bé. La gent està contenta. 

Actualment, el polític valent que diu les conseqüències de les seves propostes, constata que no se l’hi espera un futur gaire prometedor, surt massa car. En canvi, el polític covard, el que no fa res o no diu clarament el que farà, pot opinar o dir el que vulgui perquè no comporta cap cost. Per tant, als nostres polítics els val la pena ser covards. Amb aquest panorama no podem esperar que passi res. 

I amb tot això la gent seguirà sortint al carrer i s’ho seguirà passant bé. Potser en realitat el procés era això, i si és així, només perquè la gent s’ho passi bé, el procés ja haurà valgut la pena.